Des que hem fet tan petit el planeta, regna la disbauxa. La vespa asiàtica va arribar fa quatre dies i ja s'ha escampat per les nostres comarques, en detriment de les abelles, protagonistes de tantes faules, símbol com són de la laboriositat. Les vespes -asiàtiques o no- també penquen, és clar, però no fan mel, ni cera, ni res que puguem aprofitar. Diuen que les vespes forànies es plantifiquen davant del rusc i, quan arriba una abella, la cacen per alimentar les larves. És natural, doncs, que ens les mirem amb recel. Hi ha el perill que ens quedem sense mel i sense pol·linització.
No sembla que l'expansió de la vespa asiàtica tingui aturador perquè tampoc no té, de moment, gaires depredadors. La gràcia de ser novetat. L'abellerol menja vespes, però també abelles, és clar. A l'abellerol se'l menja la serp verda, però ja quasi no en queden. Uns altres, els abellerols, en expansió. Diuen que les garses han començat a menjar les larves dels nius de les vespes asiàtiques. Potser les garses acabaran salvant les abelles i, de retruc, la mel i la pol·linització i l'abellerol. I a l'Àsia? Allà, com que es coneixen de sempre, les abelles han après a combatre les vespes. Diuen que, quan n'albiren una, surten totes de cop, l'envolten i l'ofeguen de calor.
És una mica el que ens passa amb tanta novetat virtual, tanta xarxa social i tanta mentida corrent des de no se sap on. Ens ho creiem quasi tot, com abans ens crèiem els llibres, i després el cinema o la televisió. Ara només falta que les garses persisteixin. Que les abelles s'ho estudiïn i que els usuaris de les xarxes hi posem una mica d'esperit crític. Que la post-veritat no existeix. És qüestió de temps. I, sobretot, d'anar perdent certes innocències.
