D'ençà que vaig iniciar aquesta sèrie de columnes em vaig autoimposar no parlar mai ni de política ni d´esports, els dos grans temes dels quals tothom semblar estar doctorat summa cum laude. Però una de les meves vocacions, l'ensenyament, m'ha obligat a explorar i traspassar aquest límit; darrerament, en algunes de les poques i innecessàries assignatures que imparteixo, m'he vist obligat a mentir els meus alumnes. Ho sento molt. Intentaré que no torni a passar. En un improvisat i acalorat debat sobre política, la majoria dels meus pupils afirmaven que els polítics són uns personatges antipàtics i sense escrúpols que representen inefablement alguns dels més obvis defectes humans -o virtuts segons alguns- com són la mentida, la falsedat, la imbecil·litat i el robatori. La veritat és que m'ha costat fer d'advocat del diable i treure arguments de manual per defensar els representants de la cosa pública, però en el meu interior retruny la crida de la responsabilitat i no puc sembrar discòrdia, resignació i rancúnia en un sistema que els nanos d´ara, esperem-ho, haurien d´ajudar a millorar i perfeccionar d´aquí uns pocs anys. Aviso que des de les aules, almenys des de les que nodreixen la meva breu però intensa experiència educativa, la cosa està fotuda. I és que els nens poden semblar ingenus però no ho són en absolut i es queden ràpidament amb tot allò que és una presa de pèl. Posem d´exemple un dels últims episodis del «procés», aquesta carta oberta del president Puigdemont exigint un referèndum pactat al president Rajoy, i la respectiva resposta. No ens enganyem, aquesta esperpèntica comunicació epistolar avui, ben entrat el segle XXI, és més falsa i insultant que la declaració de la renda d´en Bárcenas.
A veure, mai m´he vist prou capacitat com per a dedicar-me a la política, per assumir una responsabilitat tan gran com és treballar per millorar, des del diàleg i el bé comú, la putrefacta societat en què vivim, però vist que això era tan sols un bell i romàntic idealisme, i sobretot comprovat que el nivell de la majoria d´individus que ocupen actualment alts càrrecs de la primera línia política és el que és, m´ho estic començant a rumiar molt seriosament. Perquè, siguem francs, per gestionar com el cul la hisenda pública, fer el paperina, difamar als que pensen diferent, manipular la realitat, ordenar la construcció de rotondes suposadament imprescindibles i sobretot fer l´egipci quan toca, crec que tinc aptituds suficients. Els remordiments, com les paraules, se´ls emporta el vent. Per tot això fa temps que medito iniciar la meva carrera política. De moment no tinc partit, tampoc un discurs massa elaborat, però sóc prou eixerit, bastant simpàtic, caic molt bé a les iaies i arribat el moment vendria la meva mare per un entrepà de mortadel·la, arguments suficients per -revisats els antecedents- governar amb la xorra fora. No em mireu així: aquest és el nivell.
