Vull complementar els meus comentaris sobre l´article de l´exconseller de Turisme Huguet publicat en aquestes pàgines d´opinió en el qual admet que «està clar que tenim un problema i un repte». Hi ha afirmacions que comparteixo, però d´altres sobre les quals discrepo.
Comparteixo que «el flux de turistes, les ganes de viatjar, es multiplicaran» i també que «no es pot confondre turisme de qualitat amb turisme dels rics. Els pobres o modestos tenen dret a viatjar i a no trobar-se amb condicions draconianes en l´allotjament i la manutenció (...) Que tiri la primera pedra qui en la seva etapa juvenil, sense recursos econòmics, no ha fet turisme de motxilla. La motxilla no és sinònim d´incivisme». Però em sorprèn que tot seguit digui que «hi ha llocs -casa nostra- on l´incivisme autòcton és previ i tolerat». Incivisme autòcton? I els dels estrangers? Sembla estrany que ho digui un polític i exconseller d´un govern.
A tall de parèntesi, vull dir que en el meu primer article d´opinió sobre el turisme (publicat fa gairebé 45 anys -12 de setembre de 1972- a Diario de Mallorca sota el títol «Turismo barato») defensava el turista de motxilla cívic i criticava els incívics locals i estrangers. Tornant a l´article de l´exconseller de Turisme, m´agradaria saber en quins estudis o informes es basa per afirmar que «la demanda turística -com la d´oficines o seus d´empresa- té un efecte demolidor sobre els preus de lloguers i habitatges». Jo diria que això només ha començat a passar amb el lloguer massiu i sense regulació ni control d´habitacions en pisos particulars. I si bé estic d´acord amb el seu punt de vista sobre el «fenomen que s´ha anomenat gentrificació, pel qual barris socials passen a ser barris de luxe i se n´expulsen els antics residents», em sembla una obsessió de l´exconseller dir que «la moda de la crítica a la gentrificació adoptada per grups àcrates cau en el patetisme quan les seves campanyes es fan en ciutats on el pes del turisme amb prou feina arriba a l´1% del PIB; ciutats on ja agradaria alguna injecció exterior per començar a dinamitzar barris vells degradats».
Ningú pot negar que «la massificació d´alguns punts amb sobrecàrrega produeix pèrdua de qualitat de vida, sorolls, microdelinqüència, preus exorbitants als comerços i als bars, etc.» -com diu l´exconseller- però per això mateix sembla estrany que tot un exconseller, i de Turisme, afegeixi que «cada cop estic més convençut que la gent reclamarà que els ajuntaments assumeixin competències sobre l´ús i la taxació del sòl i dels habitatges. I caldrà reclamar una actitud sancionadora per activa o per passiva de les males pràctiques dels establiments de zones turístiques». Quina actitud passiva i reactiva i no proactiva, la de l´exconseller! I... per quina raó els ajuntaments. S´ha de rentar les mans la Generalitat?
Tampoc entenc que l´exconseller insisteixi que «cal recuperar el temps perdut de no planificació de la transformació de recursos culturals en potencials productes turístics en noves zones que serveixin per desconcentrar i desestacionalitzar la demanda, única forma de treure càrrega dels territoris que ja peten». A misses dites... recuperar el temps perdut? Qui o quins van perdre el temps i quan? I el mateix es pot dir quan sosté que «ha de canviar la legislació que permet apartaments turístics sense control de servei, barrejats amb pisos de residents habituals. Són una font de conflictes permanent i una mala pràctica turística, allunyada de l´experiència integradora que és el que demanen les tendències turístiques innovadores.»
El lector que no ho coneixia s´ha assabentat ara de «les pressions d´alguns lobbies privats s´ha oposat reiteradament a la regulació d´una figura que existeix a tot Europa: el Bed&breakfast», el qual considera un «model que ho té tot a favor: és turisme social tant per la capacitat adquisitiva del turista que ve, com per la seva contribució al complement d´ingressos de famílies senzilles o pensionistes amb dificultats; és una experiència immersiva irrepetible i singular que mai no donarà ni un apartament ni un hotel; i evita les derivades incíviques de les altres formes». Llàstima, una vegada més, de temps perdut! La conclusió final de l´exconseller és que «una aposta per un turisme de qualitat, cultural i social alhora ha de ser compatible amb continuar apostant per un país tecnològic i industrial. Només cal que l´administració pressioni obertament, i els empresaris innovadors i amb responsabilitat social s´adonin que pagant misèries als seus treballadors només aconsegueixen gent poc preparada que acaba decebent els clients per la mala relació qualitat/preu; i està atiant un dels arguments més poderosos de la turisfòbia: el turisme només és un depredador de territori, patrimoni i persones. Jo no ho crec així, si es fan les coses bé. Però s´han de fer.» Totalment d´acord que s´han de fer les coses bé, i més encara que s´han de fer. Però no només els empresaris «innovadors i amb responsabilitat social» sinó més aviat tots els que s´enriqueixen amb sous de misèria. I, sobretot, han de fer les coses i fer-les bé els consellers quan governen.
