De reptes n´hi ha de moltes menes. Alguns acaben en proesa i d´altres en fracàs. En qualsevol cas, sempre és millor tenir-ne, és la manera d´anar greixant la màquina dels dies. Els reptes individuals tenen la gràcia que de vegades no els entén ningú tret d´aquell que els ha imaginat, que els ha anat treballant i que, un dia, els acompleix. O no. La setmana passada Kilian Jornet va fer l´Everest dos cops. Va pujar, va baixar. Va tornar a pujar i va tornar a baixar. Pim, pam. També Ferran Latorre va fer la muntanya més alta i assolia el propòsit d´haver ascendit els catorze cims de més de 8000 metres del planeta. La majoria de reptes, però, són més a l´abast. Escriure novel·les és un repte a l´alça. Deixar de fumar, un que requereix molta voluntat, potser el que acumula més fracassos. Anar al gimnàs deu ser el més recurrent. I el més comú i eteri és el repte inconcret de ser feliç.

Si es tracta de muntar empreses o negocis, sovint ja no parlem de reptes personals, sinó de grups de persones que s´ajunten per fer coses. Els emprenedors. Diuen les estadístiques que els joves emprenedors catalans ja són al mateix nivell que els europeus: un 9,5% dels que tenen entre 18 i 34 anys vol muntar o ha muntat empresa pròpia a Catalunya. Entre els joves europeus la xifra és del 9,9%. La mitjana dels nostres veïns és del 6,2%.

I un xic més enllà hi ha els reptes col·lectius, els de país. Hi ha països que en tenen i d´altres que no. Sense reptes no sé gaire com es pot anar teixint la tera­nyina social i cultural. Si ets en un país amb reptes també pot passar de tot: proesa o fracàs. Però com escrivia Xavier Lloveras, sempre és millor el penediment que la recança.