Abans de tot he de dir que conec la dita del blat, del sac i que ha d´estar ben lligat. La conec molt i la practico. Però ja no me´n puc estar, no aguanto més. Soc prudent al màxim, he assumit (perquè la realitat ens ho ha imposat) que ?ns que no s´acabin els noranta minuts res estarà decidit. Però hem d´afrontar tots plegats el partit d´aquesta tarda amb el Saragossa amb una actitud clara: aquest any, sí. Que sigui aquest repàs a les meves vivències blanc-i-vermelles, a partir d´algunes frases, la contribució a una jornada que ha de ser històrica sí o sí.
«Hay caramelos, chicles, darlins» (Srs. Ripoll i Ribas, a Vista Alegre i a Montilivi). Els meus primers records del camp de Vista Alegre són a la tribuna més propera al carrer del Carme amb el meu pare Arseni i el meu oncle Juli Bosch Bars. Era la temporada 1967-68, ho sé per una anècdota indirectament protagonitzada per qui aquell any fou president, en Pere Saguer, propietari de Caramels Gerió. A la banda sonora dels partits hi teníem el «numbrusssss per la pilotaaaaaa» que cantava en Palahí o les rialles rituals del públic quan en «Periquin» apareixia sobtadament al camp per recollir les pilotes, espantant la mainada que hi jugava durant el descans. Pero també «hay caramelos, chicles, darlinsssss...» del venedor de llaminadures. Llavors, cada setmana, el meu oncle s´aixecava i cridava: «tens caramels del president?» contestat amb un «ja saps que no, collons!», celebrat amb conya pels espectadors propers. Els lectors em van ajudar en els seus noms. Els venedors eren dos, portaven jaqueta i barret blanc. Un es deia Ripoll, cabells una mica arrissats i rossos. L´altre, el tinc ben present, Joan Ribas, arribava de la Creueta amb moto i el cistell carregat de material.
«Alineacions per al partit d´aquesta tarda» (Ernest Mascort, locutor de ràdio gironí). La veu de Montilivi durant molts anys fou la seva. Hi hagué un temps en què, per saber què havia fet el Girona quan jugava fora, havies de comprovar el codi de banderes del balcó de la seu del club a la Rambla, llegir la pissarra dels bars d´ambient futbolístic com el Bons Aires o comprar el full amb els resultats a la plaça de la Independència. Estàvem fora de la ruta radiofònica del Carrusel Deportivo.
El més pràctic era escoltar al vespre Ernest Mascort a Ràdio Girona. Veí i amic de la meva família, em vaig fumar amb ell alguns dels primers havans de la meva vida. Tot i que ?nalment no va ser, a l´Ernest li feia il·lusió que jo fos el seu relleu com a locutor de l´estadi i m´ho va proposar formalment. «No hemos nacido para jugar en Preferente» (Pablo García Cortés, Pablito, fotògraf de premsa). A les temporades a cavall dels anys setanta i vuitanta jo feia, per al diari, el setmanari dels dilluns Gerona Deportiva i també, als espais de ràdio dirigits per Narcís Planas, la informació de bona part dels partits a fora de casa.
Tot era llavors tan casolà i proper que l´autocar de l´equip, amb el qual jo també viatjava, s´aturava a una benzinera perquè pogués fer la connexió en directe per ràdio des d´una cabina de telèfon. Em van tocar anys de Segona B, de Tercera Divisió i el descens a Regional Preferent. Això darrer ho vaig viure com una mena d´infàmia, arrosssegant-nos per camps i ambients infernals on s´esperava amb ganes el Girona. A la barriada de Cerdanyola, a Mataró, ens va passar de tot. Quan, a la carrera, servidor i en Pablito vàrem pujar al seu cotxe, amb una dotzena d´energúmens perseguint-nos, el mític fotògraf gironí va sentenciar: no hem nascut per jugar a preferent. Efectivament.
«No sé cómo ha entrado» (Kiko Ratón, jugador del Girona FC). Un cop allunyat de la meva faceta de periodista esportiu, va començar la meva etapa de soci i afeccionat. Ara tot està molt ben organitzat i cadascú té el seu lloc assignat al camp. Però durant molts anys això no era així. Com a la platja, on acabes posant la tovallola sempre al mateix punt, la gent va fer seu un lloc, una zona sempre amb les mateixes companyies per la via de l´ocupació. Nosaltres primer anàvem a la corba del córner entre el gol sud i la tribuna, després a la tribuna alta sud, on hi havia tots els savis del «mundillo» futbolístic gironí, entrenadors, exfutbolistes, etc.
Després, ja fa uns anys, a l´altra banda de tribuna. Hem vist de tot. Hi ha coses que he esborrat de la memòria, especialment en un dia com avui. Però en tinc una al cap que de?neix perfectament la bogeria meravellosa del futbol. A la darrera jornada de la temporada 2009/10, de les 600 combinacions de resultats possibles només una portava al Girona al descens. Aquest resultat fatídic es donava en el partit en front del Múrcia. A punt de xiular l´àrbitre el ?nal, hi ha un penal favorable al Girona. El llança Kiko Ratón, l´atura el porter, però a dia d´avui ni en Kiko Ratón, ni jo, ni cap dels assistents sabem encara exactament com, però la pilota va aparèixer dins de la porteria. Gol. Salvats. El Múrcia descendia. Avui segur que afegim una frase ben agradable al nostre historial. Ja saben quina.
