L Associació d´Escriptors en Llengua Catalana (AELC) ha concedit el Premi Jaume Fuster d´enguany a Jordi Pàmias, que, tot i haver conreat reeixidament altres gèneres, com ara el teatre (Camí de mort, 1979) i l´assaig (Quadern de tres estius, 1986), és conegut sobretot per la seva obra poètica. En un diàleg recent sobre la sinceritat en poesia, Jordi Pàmias hi intervenia situant, més que la sinceritat, l´honestedat com a premissa i fonament. I em sembla que aquesta és una de les qualitats que els autors de l´AELC han reconegut en Pàmias. Sí, no ens hi podem referir sense associar-lo a honestedat, a dignitat, a coherència, a humanitat profunda. Jordi Pàmias té una mirada propera i amiga, una veu alhora sublim i tel·lúrica, que transcendeix el temps i que tanmateix es capbussa dolorosament, compromesament d´una manera honesta i cívica en la contemporaneïtat. Quan l´any 1994 vaig publicar el llibre La poesia catalana del segle XX, hi destacava Pàmias, que -hi afirmava- «practica una poesia de la quotidianitat, arrelada a la terra, i d´un lirisme intens» i en reproduïa el bellíssim sonet que s´inicia així «Enyoro el tacte d´unes mans amigues/ i l´afalac d´uns ulls, arran del mar...».

A Pàmias hi alena la fragilitat i la llum de la nostra existència, però, a més, sense ­deixar mai de ser reflexiva, s´hi percep amb nitidesa una intimitat autèntica amb la naturalesa i una vocació espiritual que il·luminen i enalteixen d´una manera formidable la seva dimensió lírica. Al seu pròleg a La plana verda, de l´any 1994, Xavier Macià, esmentava aleshores dos cicles majors a Pàmias: el dels anys setanta (Cançons de la nit benigna -1980, Clam de la neu -1986- i Flauta del sol -1979-) i la tetralogia Lluna d´estiu -1985, Àmfora grega -1985-, El camí de Ponent -1990- i L´alegria velada -1992-. I és cert que l´obra de Pàmias permet una lectura per períodes, on cal destacar la trilogia terra, mite, àngel, de to metafísic i existencial, exponent d´una maduresa esplèndida, de veritable plenitud, integrada per Terra cansada (2004), Narcís i l´altre (2001) i La veu de l´àngel (2009), precedida i prefigurada per Fuga del mil·lenni (2000). De fet, ell mateix, incansable i exigent revisor crític de la seva trajectòria, ha afavorit aquesta interpretació per etapes de la seva literatura, amb l´agrupació integradora en volums recopilatoris.

Pàmias és un dels grans poetes catalans d´avui. N´hi ha prou d´esmentar que ha guanyat premis tan rellevants com el Carles Riba, amb Flauta del sol, un dels seus cims més alts, el Miquel de Palol i el Josep Maria Llompart amb Narcís i l´altre, que va marcar un nou i magnífic punt d´inflexió en la seva trajectòria,... He tingut, però, de vegades la impressió que la discreció de Jordi Pàmias, la seva severitat aparent i la seva humilitat han jugat en contra d´una major projecció. Ara la concessió del Premi Jaume Fuster contribuirà a deixar enrere aquesta circumstància. Ens cal conèixer-lo millor, llegir-lo més.