Centre de Girona, 2.30 de la matinada. Un goril·la m´amenaça de partir-me la càmera i el cap si no esborro unes fotos que li acabo de fer. No soc un paparazzi i crec respectar la privacitat aliena. Si estàs fent l´idiota al carrer, borratxo perdut enfilat a un fanal, és el teu problema. Sento diverses coses alhora, la primera d´elles por. La sento a l´estómac, com puja per la gola. No m´agrada sentir por, però la por és automàtica, part del teu instint de supervivència. La por és allà i no deixarà que me´n vagi com si res. Si m´hi enfronto, pot ser que em clavin una pallissa. Si no ho faig em farà sentir un covard. El següent que sento és ira. Cap dels dos sentiments són meditats, sinó que hi són. Lluito contra ells.

Feia un reportatge sobre el barri del Mercadal i passava per la porta dels bars amb la meva Nikon amb la idea de fer algunes instantànies. Els veïns es queixen que al barri, de matinada, és un «corredor» de gresca que van d´un bar a un altre armant merder. És fàcil d´entendre: els bars de la zona tenen l´entrada gratuïta o tirada de preu, com Salero, com Gossip, com Casino, i les discoteques inunden d´entrades gratis la ciutat per tal de mantenir la concurrència i fer caixa amb les begudes, com Platea. Si surts de festa, per què anar només a un lloc?

Va ser quan un grup de joves es va fer present al carrer Eiximenis. Cridaven i reien passats d´alcohol. Un d´ells es va enfilar a un fanal i va començar a udolar, posseït. Un porter de Salero li va demanar que baixés d´allà. Havia fet un parell de fotografies, quan el primat aquell es va acostar fins a mi i em va amenaçar de partir-me la càmera i la cara si no esbor­rava aquestes fotos. Què em creia, que podia fer fotos a qualsevol? Doncs sí, li vaig dir. Et mataré, va seguir. Les fotos eren fetes tan de pressa i tan borroses que de res em servien, però vaig desistir d´esborrar-les. «Pot ser que estigui sortint amb una altra dona, que no és la meva dona, i tu em treus una foto i em fots la vida», va dir.

Em vaig preguntar si el meu aspecte, en la meva joventut, quan anava de festa i botellón, resultava tan patètic com el d´aquell paio. Borratxo, infidel, cridant enfilat als fanals, amenaçant de mort al carrer un periodista. Pintar la porta d´un diari perquè els seus articulistes no pensen com tu, amenaçar un periodista perquè et va enxampar fent el gamberro, petar un post sobre Salt de comentaris racistes sota perfils falsos... és fàcil. L´amenaça sempre és covarda.