Quan el món va entrar en crisi, cap a finals de la primera dècada del nou segle, de sobte ens vam adonar que hi havia tota una generació de joves perduda, que no treballaven, ni seguien cap tipus de formació. Segons un estudi de l´any 2008, redactat per l´aleshores secretari del Departament de Joventut, Eugeni Villalbí i la psicòloga Laura Cerdàn, aquell any a Catalunya hi havia 216.100 joves entre 19 i 29 anys que no treballaven ni estudiaven, però d´aquests, 110.600 buscaven feina i els 105.500 restants, no. Aquests últims eren joves totalment inactius, que depenien i segueixen depenent econòmicament dels seus pares, i que, de fet, no serveixen per a res.

O no? Perquè sembla que estan començant a servir d´alguna cosa. Els ha descobert la televisió! Sobretot la televisió anomenada «escombraria». Els espectadors, farts de veure com emmerdaven els seus ídols de «la faràndula», s´han enganxat a «monstres» molt més reals (i molt més propers) que la Pantoja, Antonio David Flores, Belén Esteban, Iñaki Urdangarin, Infanta Cristina, Mila Ximénez o Àngel Garó. O que la colla de lladres i corruptes de les «trames» político-judicials - Bárcenas, González, fills Pujol, Marta Ferrusola, Millet, Montull, etc. Avui, els herois sorgeixen de programes com Hermano Mayor, Mujeres y Hombres y Viceversa o Cámbiame. D´ells, només es coneix el seu nom de pila i quan més mal educats, més envanits i més «mal fets», millor. Òbviament, la seva «fama» dura menys que un floc de neu a l´estiu, però el mal que fan, tot enlluernant a l´audiència amb falsos valors, tindrà conseqüències que hores d´ara només podem intuir.

Per a ells, una persona grassa ho és perquè no té control sobre ella mateixa i una lletja, un desgraciat o desgraciada, que no ha sabut «organitzar-se» els diners per a operar-se els glutis, els pits, el nas, els llavis o l´alopècia. I aconseguir diners no és cap fita complicada. El catàleg d´opcions és el que entenen per «diversitat»: extorsió als pares, als avis o a qualsevol altre familiar, prostitució, tripijocs amb drogues, telèfons robats o d´altres «negocis» il·legals i poc perseguits per la justícia, etc. Conèixer el diccionari, no és un mèrit, sinó una pèrdua de temps. Llegir un llibre o el diari, és senyal d´ésser un estrany i quedar-se a casa un divendres o un dissabte a la nit és indici d´ermità. El que fomenten, és l´imperi de la testosterona i del «princesisme». Les noies fan prou de lluir pitrera i cul, bon tipet i caminar sobre tacons més alts que les cuixes dels elefants d´en Dalí. Això els garantirà la protecció d´un mascle que ha passat moltes més hores en un gimnàs que en un col·legi. És el retorn a l´edat de pedra, vaja.