Cada any per aquestes dates arriba a la taula de les redaccions la memòria del desembarcament aliat a Normandia (6 de juny de 1944). Operació que va suposar la mobilització, en successives onades, de tres milions de soldats, cinc mil vaixells i 1.200 avions. Una força formidable que va superar les defenses del «mur atlàntic» que havia planificat el general Rommel i en un ràpid avanç de tot just tres mesos va alliberar de tropes alemanyes tot el territori francès.

L´assalt al continent europeu va ser preparat a consciència pel general nord-americà Eisenhower i pel general britànic Montgomery i va plantejar diversos escenaris possibles fins que es va trobar el lloc més convenient per fer-ho. No sense abans confondre el comandament alemany amb informacions falses per assegurar-se el factor sorpresa. El general Eisenhower no tenia experiència directa de combat, encara que era un bon organitzador, mentre que el general Montgomery tenia un llarg full de servei que es remuntava ja a la Primera Guerra Mundial. Les diferències de caràcter i de formació entre els dos militars van donar lloc a no pocs desacords i hi va haver fortes polèmiques entre ells sobre la forma de conduir la guerra. Afortunadament, la superioritat de les forces aliades sobre el malparat exèrcit alemany ja era enorme i aquestes diferències de criteri no van impedir la victòria. Bé, totes aquestes coses, i moltes més, arriben per aquestes dates a les redaccions dels diaris.

I amb elles també aquesta versió propagandística que s´obstina a considerar el desembarcament de Normandia i la carrera posterior cap a Berlín com el factor decisiu en el triomf final sobre l´Alemanya de Hitler. Una versió que no se sosté en peu confrontada amb una anàlisi mitjanament objectiva. L´historiador britànic Richard Overy, en el seu molt documentat llibre Por qué ganaron los aliados, sosté com a tesi central de l´obra que «les potències occidentals van derrotar l´Eix només perquè es van aliar amb la dictadura soviètica, que abans de 1941 rebutjaven i vilipendiaven gairebé amb la mateixa vehemència que reservaven per a l´Alemanya nazi. La Unió Soviètica va suportar la pitjor part de l´atac alemany i va trencar l´espinada del seu poder». I més endavant afirma: «La gran paradoxa de la Segona Guerra Mundial és que la democràcia es va salvar gràcies als esforços del comunisme». Caldrà donar-li la raó. La victòria dels aliats va ser possible per la immensa superioritat numèrica d´un bàndol sobre l´altre. I tot s´ha de dir pel terrible sacrifici humà d´un dels contendents. Les xifres no deixen lloc a dubtes. En el costat rus van morir 8.860.400 soldats i 17.139.600 civils; en el britànic, 370.000 soldats i 60.000 civils; i en el nord-americà, 220.000 soldats i cap civil com no sigui per un infart en rebre una mala notícia. Quan es va produir el desembarcament a Normandia el 6 de juny de 1944 ja s´havien consumat les decisives victòries soviètiques a Stalingrad (gener de 1943) i Kursk (agost del mateix any).