De tant en tant, en la programació de la tele hi ha joies per descobrir, a la manera de les pedres precioses a les mines. Programes que valen la pena, sèries a banda. Hi ha algú a qui no l´esgoti el fotimer de sèries de lladres i serenos made in USA que ens envaeix? Com a plaer televisiu, perdut en la cadena de l´incombustible (té un pacte amb el diable, segur) Jordi Hurtado, destaca una interessant sèrie britànica de reportatges que cerca la dieta perfecta en les cuines del món mundial.
I aquesta mirada, fa feredat. Els aventurers culinaris aterren a les illes Marshall, situades en la immensitat blavosa de l´Oceà Pacífic. I troben com els antics pescadors polinesis, més sans que la gimnàstica sueca, han estat substituïts per ciutadans obesos i malalts que corren el risc, si se´ls en va de mare la diabetis, de patir l´amputació de les cames per la seva sanitat no massa sobrada de tecnologia. Els consumidors polinesis s´alimenten de carn de porc enllaunada, i de bombes calòriques com el cul -que és greix i més greix- del gall dindi. Que es veu que és barat, mentre el peix s´ha encarit i s´exporta als Estats Units i al Japó. Quan el programa viatja a Mèxic, seu d´una cuina amplíssima que va meravellar els conqueridors, aquí comparen els cucs cuinats, per exemple, amb les gambes de mar, troben com el Tractat de Lliure Comerç ha fet que els mexicans consumeixin quantitats industrials de begudes ensucrades. A l´exterior de l´escoles, hi ha venedors ambulants oportunistes que fan que els nens rematin l´excés de sucre amb més begudes ensucrades. Veiem com la globalització empobreix les cuines tradicionals, i el fet sensorial i de relació humana, gairebé de tornar al camp com a origen del producte; que el fet d´anar a mercat s´hagi substituït per una gran superfície més impersonal i industrial, a on té menys pes el producte local: la cuina de quilòmetre zero. Allò que veiem és la igualació de les classes baixes, que s´alimenten cada vegada més de productes similars i prefabricats, unes menges que substitueixen la cuina ancestral, per plats de consum ràpid; barats, i menys sans. Així es forma una generació de consumidors amb risc de malalties del cor i circulatòries, incapaços de configurar una dieta variada, rica i sana. Contra això, podem intentar ser uns consumidors més responsables, imitar als nostres avis i àvies, informar-nos, fer un xic d´esport, i voler vèncer el sedentarisme dels horaris laborals i la vida moderna a través de les pantalles. Allò que diferencia, per exemple, cuinar per sopar un peix a la planxa i una amanida, o una pizza industrial i congelada.
