Evidentment, el canvi climàtic és un bluf inventat per uns quants científics a sou dels ecologistes, com creu el beneït Donald Trump. El passat cap de setmana, a les onze de la nit i a menys de cinquanta metres de la platja, estàvem a trenta i escaig graus. Ni una ràfega de brisa, res més que una calor enganxós que em recordava aquell poema de Robert Graves sobre el xaloc a Deià: aquesta calor que fa embogir la gent i esmola les males llengües i les difamacions envejoses i incita els ganivets a consumar els seus crims. I això que l´estiu no ha començat encara.
Però el més curiós de tot és que l´ambient que vaig percebre no era envejós ni rancorós, sinó més aviat tot el contrari. La gent parlava dels plans per a les vacances que s´acosten, d´enamoriscaments, de viatges pendents, de cerveses artesanes, de xafarderies més o menys malvades, de xafarderies del treball. No vaig sentir a ningú parlar de la plurinacionalitat -el dia que un grup d´amics parli de la plurinacionalitat mentre es pren una cervesa haurem arribat al punt de no retorn de l´estupidesa humana-, però la gent tampoc parlava de la calor insuportable, com si s´hagués acostumat a suportar-la com si ja ho donés per irremeiable. Potser, en el fons, la gent sap que no hi ha forma humana de posar remei al canvi climàtic en un món habitat per set mil milions de persones (que ara potser ja siguin vuit mil milions), així que procura viure el millor possible mentre s´ho pugui permetre o mentre sigui possible una certa alegria de viure. Tots, d´una manera o altra, acceptem la màxima del carpe diem i intentem viure al dia sense pensar massa en el futur. Horaci ho va expressar de manera immillorable fa vint segles, mentre bevia vi amb una amiga a la qual anomenava Leuconoe, no sabem si real o inventada: «Mentre estem parlant/s´escapa envejós el nostre temps./Aprofita el present/i confia poc, molt poc/en el que està per venir». Em pregunto quants vots aconseguiria Horaci amb aquests versos, si algú els presentés algun cop en una moció de censura o en un programa electoral.
El que està clar és que els temes que es debaten al Congrés i omplen els tuits enfurismats o sarcàstics que difonen les xarxes socials no preocupen per res a la majoria de la població. Ni tan sols la corrupció, tot i ser un assumpte espinós i que irrita moltíssim a tots els que ho estan -ho estem- passant malament és un tema que tregui la son a ningú. En realitat, el ciutadà és fatalista i sap que l´ésser humà és corruptible i que el poder -o l´ànsia violenta d´ocupar el poder- treu a la superfície el costat més sòrdid de la condició humana. I si no roben uns, roben els altres, com s´ha demostrat en aquest país en el qual tots els partits que han ocupat el poder durant més de deu anys seguits s´han posat les botes amb casos repugnants de corrupció. Per descomptat que hi ha hagut excepcions i polítics honrats -és una fal·làcia perversa creure el contrari-, però el poder és venal i corrupte per naturalesa. I per molt que hi hagi candidats i polítics que es creuen en possessió d´un indestructible antivirus moral, la gent del carrer sol ser bastant escèptica, sobretot quan l´economia millora i molts es poden prendre una cervesa a prop de la platja. I ni tan sols preocupen els insuportables trenta i escaig graus a les onze de la nit, ni tot el que això significa en termes d´habitabilitat del planeta.
No sé si això és bo o dolent. Per descomptat, el desinterès i l´escepticisme generalitzats no ajuden a millorar la vida pública, sinó més aviat tot el contrari, però també és veritat que cap ésser racional podria viure les 24 hores del dia obsessionat pels assumptes que obsessionen als nostres polítics. I si hi ha algú així, segur que ja ha perdut el judici i necessita amb urgència una camisa de força. Per desgràcia, les nostres xarxes socials estan plenes de gent així de ressentida i furiosa. Però al mateix temps, i per fortuna, aquesta gent no abunda en els cafès ni en les terrasses d´estiu, ni molt menys en els supermercats ni en els hospitals. I en tots aquests llocs qui imposa la seva raó és el vell consell d´Horaci: «Aprofita el present, atrapa el dia, i confia poc, molt poc, en el que està per venir».
