Quan tenim un fill ens inscrivim en una genealogia que, abans de ser un catàleg de noms, és un símbol de pertinença a una família. En aquest context, allò que ens fa pares és, en general, el desig de ser-ho. Les raons són múltiples. La majoria ens diria que vol tenir una criatura per amor. Però també n´hi ha que arriben a aquest punt per demostrar -als altres i potser a si mateixos- que són capaços d´assumir aquesta responsabilitat. Potser alguns aspiren a fer-ho millor que els seus progenitors i, d´aquesta manera, reparar les faltes que van patir de petits. Poden emprar el nen com un instrument per omplir el buit que senten, tot projectant sobre ell les seves esperances i somnis. O és possible que vulguin deixar petjada, algú a qui transmetre uns valors o uns béns. Cada vegada que parlem de la procreació es desencadenen problemes vinculats a la inversió afectiva personal i als mecanismes de defensa dels actors implicats. Les eleccions que cal dur a terme es mouen en la dialèctica de necessitat i rebuig, anhel i prohibició. Si es tracta de transmetre vida, cadascú intenta combinar les seves experiències individuals, familiars, culturals? Aquestes són les previsions dels futurs pares, les quals, al seu torn, constitueixen la prehistòria de les seves relacions amb el fill.
