Fa temps que els figuerencs vivim amb un neguit al cos pel fet que un dels nostres personatges més mediàtics, il·lustres i respectats podria ser pare en qüestió de setmanes, i no ens en sabem avenir. No, no parlo del també estimat Genís Matabosch, director del Festival Internacional del Circ de Figueres, sinó d'en Salvador Dalí, el primer domador de bigotis de la història i pare universal del surrealisme. El curiós del cas és que en cas de confirmar-se la notícia, l'autor de La persistència de la memòria, entre moltes altres obres inigualables, estrenaria paternitat des de la tomba, quasi trenta anys després d'estirar el mostatxo. La possible descendent, la Pilar Abel, una adorable nena figuerenca de 61 anys, tica-xica-mica, camacurta i ballarica, viu des de fa temps segrestada per un dubte existencial: el del tòrrid affaire amorós que, suposadament, van viure la seva mare i el creador d' El gran masturbador, i que seria -clar- la seva raó de ser. Tot plegat un culebrot en tota regla. És cert que les narracions de la presumpta filla als mitjans - Sálvame inclòs- tenen algun forat que ni el de la rambla de Figueres, i que la seva condició de pitonissa no genera massa versemblança, però tots els grans culebrots tenen llacunes i personatges estrambòtics i tothom els accepta com a part ineludible de la trama, del misteri subjacent i de l'assoliment d'un desenllaç emocionant i aclaridor. Obviem, doncs, les incongruències d'aquest embolic engendrat a les mateixes entranyes del surrealisme i gaudim de les incomptables tardes de glòria que ens esperen.
De moment un jutge ha manat aquesta mateixa setmana exhumar el cos del conegut recol-lector d'escarxofes per extreure-li una part de les seves restes i practicar la prova de paternitat definitiva. El xou, però, va començar fa deu anys quan Abel ja va intentar fer-se la prova, primer a partir d'una màscara de Dalí del seu exsecretari Robert Descharnes i més tard al programa Factor ADN de Telecinco amb uns cabells que el perruquer Llongueras guardava a casa, tot molt seriós. El forense Narcís Bardalet, l'embalsamador del cadàver l'any 1989, ja ha avisat que un cop oberta la capsa, el torró estarà una mica passat i que seria més lògic exhumar abans les restes de l'altre possible pare en discòrdia, el senyor Juan Abel, per descartar que, en efecte, els seus soldadets no van fer diana. D'altra banda, la Fundació Gala-Salvador Dalí ja s'ha oposat a l'exhumació i diu que recorrerà la decisió del jutge, no fos cas que el pastís s'hagués de tornar a repartir. Tot plegat un espectacle insòlit que, coneixent el gust de Dalí per les performances, per ser el centre d'atenció i sobretot per la pasta, el que quedi d'ell deu riure des de la seva tomba, encara segellada sota la cúpula del museu que duu el seu nom. Passi el que passi, la Pilar Abel, que cada cop em sembla més la viva imatge de Dalí, ja és mereixedora de ser reconeguda com la filla del surrealisme.
