El gènere literari més genuïnament espanyol és la denigració d´Espanya. Una setmana fora del meu país sembla que m´ha provocat el desig irrefrenable d´espanyolejar més que Lola Flores. A Luis Bárcenas, compareixent davant comissió parlamentària, se´l va veure tan xulo i desafiant, tan aliè a qualsevol inclinació expiatòria que no només és inevitable recordar-se del policia José Amedo, el dels GAL, tan altiu en iguals o semblants circumstàncies, sinó que s´ha d´admetre que la barroca insolència per a la galeria, el sentit escènic i la borratxera de la representació (exagerada) ens constitueix i, per això, Sagunt a Escena ofereix en aquesta edició la molt calderoniana La vida es sueño.
Seguim en el barroc, el nyap i la toreria: una muralla de collons, que diria Pérez-Reverte. Però més que valor, la situació exigeix ??moderació, constància i higiene, tres coses que s´han vist tan poc en la sanjoanada a la sorra de les platges com a les càmeres de la sobirania popular doncs el Don Tancredo que respon al nom de Mariano Rajoy segueix al capdavant d´un govern de sospitosos i d´una organització trufada de xarxes criminals; en minoria, però no defenestrat. La regeneració democràtica sembla que va per llarg, ja que el pujolisme segueix pres dels seus propis caganers i Ciutadans, Podem i el PSOE es dediquen a pregonar les seves incompatibilitats com si totes les ideologies no fossin, en essència, això mateix: incompatibles.
Si esperàvem un gest patriòtic de part de tals figurons que alleugés de manera ràpida els més indefensos i desnonats, que assegurés el retorn dels milions prestats a la banca o fes més, molt més difícil i penalment onerós corrompre o corrompre´s, anem servits. Quan els pròcers distreuen carteres i enreden més que els personatges del Lazarillo i Fra Gerundio de Campazas junts, només queda el recurs a l´home d´acció tipus Amedo, el qual s´enfundava la seva afirmació testicular en uns texans ajustats. O tipus Bárcenas, que té massa amplada d´espatlles per admetre que és un gerent, i menys encara suís.
