La notícia, segons definició de manual, és un relat periodístic d´un fet original, una alteració innovadora en l´ordre de les coses susceptible de convertir-se en referència per a una comunitat. La notícia notifica un fet objectiu, sense cap judici de valor per part de l´informador, molt diferent del que és l´opinió subjectiva periodística. La tasca dels periodistes que es dediquen al noticiari és fer saber l´esdeveniment de forma senzilla, breu, aclaridora, sense que cap element personal o prejudici enterbolin el fet, el que ha succeït.

La realitat és polimòrfica i presenta notícies a betzef, tanmateix és un acte de tria subjectiva del periodista destriar el gra informatiu de la palla, de la gasòfia. La notícia ha de versar sobre l´actualitat amb l´excepció que un fet històric important emergeixi de nou amb diferent aspecte i desmunti la informació publicada abans o que el matís nou sigui tan significatiu que cal fer-ne menció pública, ja que representa un deure deontològic comunicar-ho al lector perquè sàpiga amb exactitud com es desplegà i finalitzà el fet.

Per exemple, sobre la presumpta paternitat d´en Dalí amb una filla sobtada només s´han filtrat notícies i si bé s´ha destacat que la daliniana Pilar Abel, que diu ser filla del geni de Port Lligat, ja va portar a judici l´escriptor Javier Cercas, de moment només hi ha notícies objectives. No he llegit ni he escoltat cap deslegitimació o acusació ad hominem contra la senyora que ha declarat ser filla del pintor.

La suposada filla de Salvador Dalí intenta tirar per terra el celibat obligat del pintor per culpa de la inaccessible Gala, l´esterilitat procreadora, la impotència sexual, la por cerval a infeccions venèries i el fàstic vers la vulva i la vagina femenina. La vida asexuada d´en Dalí sempre va estar travessada per una turmentosa androgínia mai del tot ben assolida, que li inspirà a retratar l´ambigüitat en els cossos humans, la desfiguració, i l´exaltació de la masturbació que ell probablement no practicà en la pubertat, en el període onanista, ofegat per prejudicis religiosos, morals o, senzillament, per imperícia manual. Ja tenim, doncs, gràcies a Pilar Abel, una magnífica serpent periodística d´estiu que ens distraurà. La justícia o l´ADN ja ens informarà de com acaba tot plegat.

Hores d´ara molts mesclen l´opinió en la notícia per això cal retornar al rigor acadèmic i recordar que la notícia ha de respondre a les famoses cinc preguntes: Qui, què, on, quan i per què? Alguns autors també afegeixen a la llista una sisena pregunta «com?». La més complicada, atès que al·ludeix a la causa, és la pregunta «per què?». A vegades el «per què és evident»: robar els diners del banc, però a vegades el «per què» (robar diners al banc) pot amagar una altra intenció, un altre «per què»; apropiar-se de documents comprometedors o erosionar el prestigi del banc i els atracadors actuen com a mercenaris a sou d´un banc competidor. Els atracadors poden enganyar amb la veritat afirmant que van entrar al banc per aconseguir els diners i les joies, quan en realitat el que pretenien eren els documents o el desprestigi.

Un periodista quan fa una crònica, una informació interpretada sobre successos reals i passats lligats amb l´actualitat, sí que pot manifestar la seva opinió personal. En la memòria de la meva generació hi ha la famosa «Crònica sentimental d´Espanya» publicada a la revista Triumfo i escrita per Manuel Vázquez Montalbán, que es dona a conèixer com un dels millors narradors i periodistes de la premsa des de la transició política fins a la seva mort a Bangkok el 2003. També cal subratllar que va ser un excel·lent articulista.

Ser un bon novel·lista no fa ser bon articulista o un bon cronista, ni al revés. A determinats diaris hi escriuen famosos escriptors, més o menys comercials, i alguns d´ells com a opinants són un desastre, no l´encerten mai, no aporten cap nou punt de vista o criteri diferent dels que has llegit en altres intèrprets i comentaristes de l´actualitat i si aconsegueixen notorietat dominical és per les seves boutades, per les seves ocurrències esbojarrades o pels seus insults gratuïts, no per la qualitat conceptual dels articles. En canvi aquestes mateixes persones són delicioses com a narradors creant arguments i personatges.

Vargas Llosa, un bon novel·lista, és igualment un excel·lent articulista (encara que no estigui d´acord quan dogmatitza, quan s´erigeix de pontífex suprem), altres, com Pérez Reverte, no és cap de les dues coses, ni tan sols és un bon escriptor. Antoni Puigverd és un exponent clar d´articulista de prestigi, però no té cap llibre literari considerable que mereixi l´atenció. També és cert que altres grinyolen com a novel·listes i opinants i els trobem en diaris de prestigi.

El mal reporter és aquell que barreja la seva subjectivitat en les notícies o que se n´aprofita per exposar la seva ideologia política, intimidar, o desviar l´atenció eclipsant altres notícies actuals que no són del seu grat.

Les males notícies solen ser les més llegides, les bones passen desapercebudes. Si s´observen en els diaris i en les televisions els rànquings d´audiència es destaquen els accidents, la violència de gènere, els atracaments, els incendis i les notes curioses farcides de morbositat. El ser humà per sentir-se satisfet sovint ha de consolar-se amb la infelicitat aliena («els veïns molt pitjor que nosaltres», diem). Volem la felicitat perpètua i per sentir-nos cofois que hem adquirit un bon nivell de benestar social, econòmic i personal, ho mesurem amb aquelles persones amb pocs recursos de tota índole.