Com volem que un home adult controli la seva frustració o la seva ira contra les dones, si de nen li hem ensenyat a fer just el contrari? Al cotxe, la ràdio torna a informar de l'assassinat d'una dona a mans de la seva exparella, una més en una llarga llista de dones assassinades que per desgràcia de seguida haurem oblidat. Després sento un debat acalorat, també a la ràdio, en què tothom es baralla per les causes dels crims masclistes i sobre les seves possibles solucions. Les paraules habituals surten a la llum: heteropatriarcat, terrorisme masclista, visibilització, feminisme radical. També es diu que cal una eficaç política de prevenció i d'ajuda a les dones maltractades. I sobretot, diu algú, cal educació, una educació que combati el masclisme i que faci impossible aquests crims.
Sí, d'acord, però on és aquesta nova educació? Perquè el sistema educatiu que tenim -i les nostres pròpies idees sobre els mètodes d'ensenyament que volem donar als nostres fills- no fan tot el possible per impedir aquests crims masclistes. I si ho pensem bé, més aviat fan tot el contrari. Per què? Per una raó molt senzilla: volem que els nens creixin sense restriccions ni límits, volem que els nens siguin feliços i no hagin d'exercir cap acte-control sobre si mateixos, volem que no hagin de superar cap prova que els pugui comportar frustració ni ressentiment. I pitjor encara, volem que els nens estiguin protegits en tot moment, i per això mateix demanem als professors que facin amb els nostres fills el mateix que fem nosaltres amb ells, és a dir, acaronar-los i tractar-los amb molt de compte i evitar-los qualsevol exigència que pugui resultar traumàtica o desagradable. I així, no volem que els docents els exigeixin massa pel que fa a conducta ni actitud ni coneixements, per no fatigar massa els nens ni crear-los inseguretats ni conflictes. I sobretot, procurem defugir tot el relacionat amb la responsabilitat individual dels petits, ja que la responsabilitat individual és dolorosa i pot crear-los traumes i problemes psíquics.
Com és natural, aquests principis educatius estan predisposant els nens homes a comportar-se d'una forma molt perillosa amb les dones quan es facin adults i comencin a mantenir una relació sentimental. Com volem que un home adult controli la seva frustració o la seva ira, si de nen li hem ensenyat a fer just el contrari? I com volem que un home adult deixi de donar les culpes de tot el que li surt malament a la seva parella, si des de nen li hem ensenyat a eludir la responsabilitat individual i li hem inculcat la idea que la satisfacció immediata dels seus desitjos, siguin quins siguin aquests desitjos, és el valor suprem de la vida?
Fins i tot hi ha moltes mares feministes que eduquen els seus fills d'aquesta manera, perquè no se les pugui acusar de ser autoritàries o «castradores» del desenvolupament emocional dels seus fills i de la lliure expressió dels seus impulsos més espontanis. Però, és clar, el problema és que aquests fills, algun dia, quan siguin adults, no sabran controlar els seus impulsos violents o tindran molts problemes per reprimir-los, i això els farà molt més proclius a cometre actes de violència contra les dones. Per descomptat que el masclisme actua com un desencadenant directe de la violència de gènere, però si a sobre no ens atrevim a educar els nens en l'autocontrol ni en la capacitat de superar la frustració i el ressentiment -en aquesta actitud que ara es denomina amb una paraula molt lletja, «resiliència»-, llavors ho estem posant molt fàcil a tots aquests salvatges que proven d'arreglar la seva vida pegant o maltractant o fins i tot assassinant les seves parelles o exparelles.
Som conscients d'aquestes absurdes contradiccions? Em temo que no. Perquè els que defensen les idees més feministes (ja siguin homes o dones) solen ser els mateixos que defensen el model educatiu basat en l'espontaneïtat i la manca d'autocontrol emocional i en el rebuig a l'exigència de responsabilitat individual. I aquestes mateixes contradiccions, per cert, omplen la nostra vida política. I els que reclamen acollir els refugiats amb el lema «No més morts, Obrim fronteres» són els mateixos que es proclamen sobiranistes i es passen la vida reclamant més fronteres i més nacions amb les seves pròpies fronteres. I molts dels que es passen la vida cridant contra «la llei mordassa» i en contra de les penes per enaltiment del terrorisme són els mateixos que han acusat la policia anglesa d'inoperància per no haver pogut detenir uns gihadistes que ja estaven fitxats i vigilats, però contra els quals la policia no podia actuar «més aviat» d'haver comès els atemptats. I aquesta és la gran diferència respecte al que passa a Espanya, on els sospitosos poden ser detinguts per simple «enaltiment del terrorisme» a les xarxes socials. Totes aquestes contradiccions inunden la nostra vida i a vegades impedeixen que millorin les coses. I no obstant això, ningú sembla adonar-se'n.
