El que han composat l´escultor Xicu Cabanyes i el músic Quito Pau de Banyoles. L´Himne a la República. Hem de constatar que, fins ara, l´anomenat Procés no ha estat acompanyat amb èxit ni per cap cançó antiga ni, tampoc, nova. Una que, des de l´inici, hagi definit i congregat la gent, que s´hagi convertit en un símbol, una tonada que, només de sentir-la, remeti a manifestacions, revolta i república. De vegades, hi ha músiques i lletres que acaben inserides en l´imaginari col·lectiu, peces de les quals a Catalunya n´hi ha moltes; intemporals i que descriuen l´ànsia de llibertat durant el franquisme. Només quan la gent les adopta i se les fa seves esdevenen icòniques i, sovint, llegendàries. Se n´han composat algunes, com la de´n Titot -Endavant les atxes-, o El rei vol corona, de Mesclat, però, encara que vivim en una època de fàcil difusió en xarxes comunicatives de tota mena, no han esdevingut populars d´una manera incontestable. Així com, per exemple, l´estelada ha sobrepassat els límits d´una senzilla bandera gairebé clandestina -abans, el burro català-, entrant en l´imaginari amb la força d´una simbologia que normalitza la revolta, no ha sorgit cap cançó amb prou poder d´evocació o d´exaltació que tingui el mateix atractiu per a la col·lectivitat. Amb l´Himne a la República, Cabanyes i Pau fan una proposta musical pel que fa a disposar d´un suport sonor durant la recta final del Procés. De vegades, les cançons es converteixen en un emblema per casualitat o per la suma de circumstàncies diverses que acaben configurant un segell emocional. El moment que vivim: paradoxal, divertit i també inquietant, encara està esperant la seva cançó.
