Els homes obliden abans la mort del seu pare que la pèrdua de les seves possessions, advertia Nicolau Maquiavel en un dels seus consells al Príncep. Així ho ha confirmat un membre de la Generalitat de Catalunya que aquests dies passats es mostrava disposat a anar a la presó, però no al fet que li toquessin els béns i comptes corrents.

Raons no li faltaven al conseller Jordi Baiget, injustament acomiadat del seu càrrec per dir el que potser altres recelin també en la intimitat. Una cosa és lluitar per la pàtria arriscant la pena de captivitat: i una altra molt més aflictiva és que el deixin a un sense calés.

El mateix, més o menys, va ocórrer ja amb alguns dels dirigents bancaris als quals la Justícia va escometre per adjudicar-se glorioses pensions a compte de les entitats que havien deixat en fallida. Podrien haver eludit la presó sense més que tornar aquests controvertits diners, però au va! Cap càstig, ni fins i tot el de la presó, és més gran que la pèrdua del patrimoni, com bé advertia Maquiavel en el seu manual de consells als governants. De la presó se'n surt; de la ruïna, no. Això és el que fa complicada una insurrecció en qualsevol país -com Espanya, per exemple- en què la immensa majoria del veïnat posseeix almenys un pis, un cotxe i potser algun terrenet heretat. Vivim els veïns d'aquesta part de la Península dins d'un país religiosament devot de la propietat, encara que només sigui la d'una gallina.

Qui tingui almenys una gallina no triga a fer-se conservador, per modesta que sigui aquesta pertinença. D'entrada, ha de cercar un corral on criar-la, el que exigeix un cert desemborsament i la necessària estabilitat socioeconòmica del país, perquè les masses famolenques no li arrasin el tancat. El feliç si bé mínim propietari passarà després a preocupar-se per una cosa tan de dretes com la seguretat, no fos cas que algun pispa li robi la gallina mentre està dormint. Quan algú posseeix alguna cosa comença a valorar el treball de la policia, dels jutges i de les lleis a què s'encomana perquè no li toquin allò seu. Una simple gallina pot transformar en gent d'ordre el més arriscat dels revolucionaris. No diguem ja un habitatge, un cotxe i un d'aquests telèfons mòbils que a canvi de 900 euros t'organitzen l'agenda i la vida.

La mera hipòtesi que el país pugui entrar en turbulències, com els avions, desferma el sant temor dels propietaris de perdre allò de què gaudeixen. No és el cas dels milionaris de veritat, que sempre poden canviar la seva empresa d'un territori a un altre i guardar els seus cabals en paradisos fora de perill del Fisc, on és fama que els diners viuen com Déu. Els autèntics conservadors són els que posseeixen algun patrimoni, però no prou com per estar lliures del risc de perdre'l. Són les anomenades classes mitjanes, majoritàries al nucli de països desenvolupats a què pertany Espanya.

Ningú hauria de retreure les seves aprensions al conseller del Govern català que, per a la seva desgràcia, va fer públic el temor que l'embarga. Potser ha arribat a la conclusió, certa o exagerada, que el més semblant a Maquiavel que es despatxa per aquí és Mariano Rajoy. I no és cosa que et treguin la gallina.