A més de ser una construcció, una factoria, l'establiment on s'elabora alguna cosa, la fàbrica porta una càrrega de significat profund: «és una metàfora congelada del sentiment històric del poder econòmic». Aquesta és una aportació d' Álvarez Areces, president del Comitè Internacional del Patrimoni Industrial. La fàbrica traspassa el sentit material i entra en una dimensió més sòlida que els seus propis murs que li donen silueta.

La fàbrica és la protagonista i raó de ser de tot el que s'edificava al seu entorn. Ara és un recurs per retornar vida -diferent, és clar- a un paisatge o un territori i obtenir-ne un altre rendiment. Amb aquest pensament la comissió d'Urbanisme de la Generalitat de Catalunya havia aprovat el Pla Director de les Colònies Industrials supervivents a les conques del Ter i del Fresser. Però aquell projecte no va tenir sort en el calendari perquè va coincidir amb el començament de la desgraciada crisi econòmica; no era pas pertinent emprendre unes obres de gran magnitud, que suposava el Pla Director, Ter i Fresser. Parlem d'una excel·lent zona de rius de muntanya, ideals per a obtenir-ne energia hidroelèctrica, al segle XIX.

El territori objecte del Pla Director Ter i Fresser, que s'havia projectat ara fa set anys, és un d'aquells àmbits històrics de la Revolució Indutrial; segons l'historiador Jaume Vicens Vives, aquí, «a la muntanya s'ha creat el nervi de la mentalitat catalana». L'hegemonia d'aquella industrialització del país va introduir la creativitat, que va generar progrés en les maneres de fer -al darrer de la industria- també en el comerç, en política de vivendes, en relacions humanes, normes socials, cultura, en fí. Recordar, només, el nom del Modernisme i tot el que significa.

Ara, al voltant del record d'una fàbrica inicial tenim noms ben inserits a la crònica d'aquestes comarques: a Sant Joan de les Abadesses, Llaudet, Espona; a Ripoll, Ballvé, Santa Maria; a Campdevanol, Pernau, Herand, Molinou; a Ribes de Freser, Recolons; a Camprodón, Estebanell, entre les més notables.

Sense entrar en detalls de l'inverssió econòmica que requereix un Pla Director com el que ens ocupa, ja s'entén que actualment encara és impossible de començar. Però la voluntat política hauria de mantenir-se viva, refrescant el desig, gestant el projecte com en un estat de bona esperança. Ja se sap que a la història d'un país molts projectes han hagut d'esperar temps i més temps, a l'amagatall d'algun calaix; es podria dir que un calaix és la maduració natural del projecte. S'ha arribat a dir que són benaurats els governs i les institucions que tene diversos projectes al calaix, per a escollir; a l'inrevés, els malaurats serien aquells gestors de la cosa pública que quan arriba una oportunitat els atrapa amb els calaixos buits, ensopits, sense cap projecte. (Semblantment, en el camp de la creació artística s'atribueix a Picasso un desig estimulant: «que quan vingui la inspiració ens atrapi treballant».)

Ara cal que municipis i institucions de les conques del Ter i del Freser vagin creant consciència, idea, voluntat d'atenció envers aquestes històriques presències industrials que un dia hauràn de tenir en compte per a ensenyar-nos la seva profunda memòria.