La va sotragar l'estridència del seu despertador i com sempre va murmurar el seu marit: «No el podries posar més fluix?». La Pepa ja estava endrapant les galetes Maria amb el seu cafè amb llet, alhora que es cordava el cinturó amb la seva pistola, mentre ell li encenia el seu primer cigarret mentolat. Una besada ràpida i tendra i l'última recomanació: «Recorda que quan tornis de deixar les nenes (eren un nen i una nena, però a ella li agradava emprenyar-lo amb aquest plural femení) has d'agafar el pa de la fleca...».

- Jo soc un home -li deia furiós en Manel a la seva mare.

- I jo, una dona -li deia orgullosa la Maricel a la seva mare- I què?

A la porta l'esperava el sergent amb el cotxe en marxa: «Bon dia, senyora comissària: on anem?»

- Bon dia, Benet. S'ha sabut alguna altra notícia sobre la mort d'aquella noia?

- Va ser violada, comissària -un glop de sang a la gola es va encallar al coll a la famosa policia-: «Maleïts», va condemnar la comissària, que va organitzar un gran desplegament dels seus homes per tota la ciutat. Els periodistes l'atabalaven, fins que a la fi els va poder anunciar: «L'han trobat penjat d'un arbre a la vora del riu».

A casa tot estava en pau i les nenes varen córrer a abraçar la mare. De fons, la veu del seu marit cridava: «Pepa, compte de trepitjar el pis, l'acabo de fregar i t'esperava cosint els mitjons de les nenes. Vaig a veure a la tele Hombres y mujeres y viceversa. Han dit per la tele que ja han trobat l'assassí? Detesto els homes», va seguir cridant... «Jo també, Benet. Jo també».

Fins que per tots el carrers del món comencin a desfilar les grans col·lectivitats de dones disposades a formar i a emprendre, des d'ara mateix, una campanya subtil de guerrilles generals per difuminar i inquietar, enfurismar i minar els camps sembrats de la masculinitat universal del llenguatge. No és una guerra de sexes. És la guerra del verb just.