Un dels nostres problemes és la manca de competitivitat. No només davant els països de mà d´obra barata, inevitable, sinó amb autonomies que modernament han tingut menys pes i que han crescut els darrers anys. Aquest és el cas de la producció agrícola andalusa, de les més importants d´Europa. Vegin l´exemple del Cava, que ha obert mercats a preus baixos, això ha difuminat la marca, fent que alguns productors marxin de la denominació per vendre a preus més adequats a la qualitat del producte.
En un món que canvia tan ràpid, els polítics han estat preocupats per esgarrapar competències, més que no pas per fer rutllar el territori cap a marques de futur. En part també perquè venim d´un cert cofoisme: el de ser, amb el País Basc, la locomotora de l´Espanya moderna. Ser-ho abans, no vol dir continuar sent-ho.
La història dona exemples. Abans de la Primera Guerra Mundial, Gran Bretanya i el Reich alemany competien en armament, com els Estats Units i l´URSS de la Guerra Freda. Els britànics, amb una flota més important que la germànica, van botar un cuirassat d´última generació. Qui tenia aquella arma, dominava el mar. Però els plànols del vaixell van passar als espies alemanys, i l´avantatge de la flota de Sa Majestat es va reduir perquè Berlín també podia construir aquell vaixell tan modern. La tecnologia modifica la riquesa. La pèrdua gradual de pes en el mercat espanyol dels nostres productes, a banda de la fase política que travessem, ha de preocupar. I cal analitzar amb quines iniciatives, tecnològiques i industrials, es pot redreçar.
