Es evident que el paisatge humà de les ciutats i pobles d´Europa ha canviat significativament en els darrers trenta anys com a conseqüència de diferents onades migratòries. Res de nou en la Història, per descomptat, que és un continu anar i venir de gent. Dins de la població autòctona hi ha qui es lamenta amargament perquè ja no es reconeix en un proïsme culturalment tan aliè, tan «antipròxim» en el seu sistema de valors, vestimenta i color de pell. La xenofòbia té una base social molt àmplia i molt susceptible d´incrementar-se exponencialment, sobretot en conjuntures econòmiques recessives. És com un virus letal però ordinàriament latent.
I no obstant això, fent una ullada al passat, no és d´estranyar. Prenguem el cas, veritablement paradigmàtic, dels jueus. Durant dos mil anys, van ser marginats, perseguits i assassinats en sòl europeu. Finalment, se´ls va massacrar de manera industrial, com en el gran escorxador, representatiu de la modernitat homicida, que descriu l´escriptor jueu Alfred Döblin en la seva novel·la Berlin Alexanderplatz (1929). Poc o res (ans al contrari) va fer el cristianisme a favor de la integració i igualtat de drets dels jueus europeus, que només van aconseguir l´estatut de ciutadania amb el triomf de les revolucions liberals. Tot i això, ¿pot algú dubtar legítimament de l´extraordinària contribució jueva a la cultura europea i del seu amor, mal correspost, per Europa? És que no han demostrat entendre -i fins i tot encarnar (Stefan Zweig)- com ningú l´ànima europea, i precisament en allò que resulta més intereuropeu, és a dir, més supranacional i menys xovinista i vilatà?
He llegit recentment la biografia que l´historiador canadenc Michael Ignatieff li va dedicar fa temps a Isaiah Berlin (1909-1997), professor de Filosofia Política a Oxford i en prestigioses universitats nord-americanes. Berlin, fill d´un comerciant jueu, va néixer a Riga (Letònia), pertanyent llavors a l´Imperi rus, i va viure també a Sant Petersburg. El 1920 la seva família va emigrar al Regne Unit. A propòsit de la seva idiosincràsia, escriu Ignatieff que Berlin va aprendre de la seva mare a valorar el caràcter per sobre de la intel·ligència, la vitalitat per sobre del refinament i la substància moral per sobre de l´habilitat verbal.
L´aportació de Berlin a la cultura europea rau en la seva concepció del liberalisme, que descansa en una visió de l´individu com un ésser responsable i moral. La responsabilitat és filla de la llibertat. Per això Berlin rebutjava totes les formes de determinisme: històric, científic, psicològic... El determinisme, deia, resulta atraient perquè ens allibera de responsabilitat i ens permet refugiar-nos en algun vast, amoral, impersonal i monolític «tot», ja sigui la naturalesa, la Història, la classe, la raça o les dures realitats de cada època. D´aquí la propensió humana a les utopies que prometen alliberar-nos de la càrrega de la decisió moral.
A més, la idea de llibertat de la Il·lustració europea incorre en la contradicció d´afirmar que l´home ha de ser lliure per triar, però per triar únicament allò que és racional desitjar. Així, Marx (un altre jueu) era un fill autèntic de Kant: la utopia marxista perseguia la finalitat d´emancipar l´individu i fer possible l´autonomia que Kant havia defensat com a essència d´una vida racional. Ara bé, el resultat, constatava Berlin, havia estat una tirania construïda sobre la doctrina de la falsa consciència: la idea que l´home pot estar tan «alienat» de les seves veritables necessitats i del seu autèntic jo, que ha de ser reeducat per l´Estat i els «enginyers de l´ànima», com deia Stalin als artistes que es van aplegar a l´anomenat realisme socialista.
Per tant, el liberalisme de Berlin era, abans de res, el de la llibertat «negativa», allò que separava el credo liberal dels seus cosins jacobí, socialista i comunista. Els liberals, va escriure, «aspiren a restringir l´autoritat en si», mentre que els altres «aspiren a tenir-la en les seves pròpies mans». És la seva cèlebre distinció entre llibertat «de» i llibertat «per a». Alliberar l´home significava alliberar-lo de obstacles (prejudicis, tirania, discriminació) a fi que pogués exercir la seva pròpia i lliure elecció, no explicar-li com utilitzar la seva llibertat.
Encara que reprotxés als romàntics que ens lleguessin la tirania de la política identitària, Berlin no era enemic acèrrim dels llaços comunitaris i confessava sense embuts que devia al seu judaisme el que en la seva teoria liberal hagués quedat lloc per la necessitat humana. Havia estat un error dels filòsofs de la Il·lustració, deia, suposar que els homes podien viure les seves vides d´acord únicament amb principis abstractes, valors cosmopolites i «un internacionalisme doctrinari idealista però buit». Tal negació dels vincles naturals era noble però equivocada. Quan els homes es queixen de soledat, observava Berlin, al que es refereixen és que ningú entén el que diuen. Ser entès significa compartir un passat comú, uns sentiments i una llengua comunes i, en suma, unes comuns formes de vida. Pertànyer és, afegia, una mica més que la sola possessió d´una terra o la formació d´un Estat: és la condició mateixa de ser entès.
Aquesta manera d´acostar-se a l´humà l´estenia Berlin igualment a l´àmbit de les creences religioses. Malgrat el seu escepticisme, atribuïa la majoria dels mals del segle XX a la idolatria de la raó laica. «Els ateus ressecs -va escriure- no comprenen gràcies a què viuen els homes».
Per concloure, heus aquí el judici divertit i sagaç d´un dels seus alumnes: a Isaiah Berlin «li agradava endinsar-se en la irracionalitat romàntica de dia, però sempre tornava a la Il·lustració a la nit». És una valoració preciosa. Amb alumnes així, com no ser un gran mestre?
