El nostre país hi ha una llarga i fecunda tradició d´ensenyaments musicals, associada a conservatoris, escolanies, com la de Montserrat o la de Lluc, bandes de música i cobles, agrupacions corals,... N´han sorgit prestigiosos intèrprets i eminents compositors. N´hi ha prou, per triar un exemple emblemàtic, de recordar la figura excepcional de Ferran Sor, que va adquirir una sòlida formació a l´Escolania de Montserrat. Dissortadament no sempre s´ha prestat l´atenció necessària als aspectes musicals en una concepció integral de l´educació. I encara que avui disposem de diversos centres qualificats d´ensenyaments musicals superiors i que existeix una xarxa força estesa en el conjunt del territori d´escoles especialitzades en formació bàsica i elemental, en les successives modificacions de la legislació educativa i en l´assignació de recursos des de les administracions, massa sovint la música ha rebut un tractament notòriament insuficient, com si fos un aprenentatge accessori i prescindible. I tanmateix la música ens educa en la sensibilitat, ens ofereix la possibilitat d´expressar i compartir emocions, d´experimentar la força inspiradora i transformadora de la bellesa, ens acompanya en l´adquisició d´aproximacions metòdiques i estructurades al coneixement,... Atrapats en una quotidianitat on la música pot arribar a ser merament decorativa, de vegades desatenem l´enriquidora perspectiva que contribueix a donar a la nostra existència individual i col·lectiva. Els clàssics ens ajuden a entendre-ho i a valorar-ho. Ens en parla, entre d´altres, Plutarc (c.46-127dC), autor, al costat de les seves prou conegudes Vides paral·leles, d´un tractat dedicat a la música que Joan Silva posa al nostre abast en català en una acurada edició publicada per Adesiara. L´obra s´inicia amb una defensa humanista dels qui s´interessen pel coneixement, en contraposició als qui enalteixen les gestes guerreres. Plutarc hi afirma que l´educació «és l´essència de la felicitat i l´origen del seny» i que «resulta útil no sols per a una casa, una ciutat o una nació, sinó per a tot el gènere humà». Ho rebla escrivint més endavant: «a l´antiguitat, els grecs s´interessaren de manera molt especial per l´educació musical, i no pas sense raó. Pensaven que calia modelar els esperits dels joves i conduir-los cap a l´ordre i la discreció a través de la música». En aquest assaig Plutarc posa en relleu la importància fundacional de l´aprenentatge de la gramàtica, perquè ens introdueix en el domini del llenguatge, primordial en l´articulació del pensament, i de la música, que és percebuda com una invenció dels déus perquè transcendeix la realitat humana i la dignifica. Plutarc esmenta l´Aristòtil que es refereix a l´harmonia dient que està formada per elements desiguals, però consonants entre ells i la qualifica així: «L´harmonia té l´origen al cel. La seva forma és sobrenatural, bella i prodigiosa». Però Plutarc hi afegia que hom només esdevé «un músic complet quan afegeix el sentit crític al coneixement».