Aquesta setmana s´ha fet públic un treball de Maria Sánchez Vidal de la London School of Economics que estudia el salari de referència de la ciutat de Barcelona. Per calcular el salari mínim necessari per viure a la ciutat han sumat totes les despeses que consideren indispensables: alimentació, neteja i higiene, transport, despeses personals i de lleure, roba i despeses extraordinàries. Això per a totes les modalitats, tant si és una persona sola, una parella amb fills o sense fills. L´import puja sensiblement si es tenen en compte les despeses d´educació.
Una persona que visqui sola a Barcelona gastarà de mitjana en alimentació 139,8 €/mes, en neteja i higiene personal 18,2 €/mes, en habitatge 633,1 €/mes, en despeses de la llar (gas, electricitat, aigua, telèfon i internet) 169,7 €/mes, en transport 52,7 €/mes, en despeses personals i lleure (teatre, cinema, mòbil) 66,5 €/mes, roba i complements 17,8 €/mes, i en despeses extraordinàries 163,5 €/mes. En total, aquesta persona l´any passat necessitava 1.251 euros mensuals, una xifra més alta que en algun municipi de l´àrea metropolitana, que és de 1.182 euros.
El salari de referència vol fer-se un lloc en la discussió sobre el salari mínim que hauria de cobrar cada treballador i pot ser més pràctic a l´hora de treballar amb polítiques contra la pobresa. A mi em sembla bàsic per estudiar els conceptes de despesa.
Tot i que un lloguer de 633 €/mes sembla avui una xifra difícil de trobar a la ciutat de Barcelona és, fet i fet, la meitat de la despesa mensual d´una persona, cosa que ens fa pensar que hauria de ser el primer component sobre el que hauríem d´esforçar-nos per reduir el seu cost. El segon component és el de les despeses de la llar, amb 169,7 euros, xifra exageradament alta pel fet que els mateixos habitatges estan mal aïllats i sovint s´escalfen amb electricitat. Aquest concepte no hauria de passar de 100 euros mensuals.
Imaginem ara que agafem al peu de la lletra l´estudi i posem el salari mínim a 1.251 €/mes. Acte seguit aquest moviment pressiona a la resta de salaris amunt, portant la mitja salarial a 1.600-1.700 €/mes. Tal i com està oberta l´economia avui, amb competència de productes i serveis arreu del món, les empreses del país no podrien aguantar l´envit i moltes haurien de tancar. Què podem fer per ajustar el desequilibri existent? Cal treballar en totes direccions, abaixant els costos personals, sobretot els de l´habitatge i augmentant els salaris a mesura que anem aixecant la productivitat. I, si no és possible augmentar la productivitat, potser caldrà treballar unes hores més per poder arribar al salari que es necessita.
Abaixar el preu de l´habitatge en una ciutat que no té espai com Barcelona és difícil, raó per la qual cal fer aquesta política en una àrea més gran, la metropolitana. Traslladar el problema uns 30 o 40 quilòmetres més enllà del centre de Barcelona exigeix una política de transports de rodalies que ara no hi ha i una política de construcció d´habitatges agressiva, fent possible lloguers entre 200 i 400 euros mensuals. Però el problema possiblement està també en l´excessiva concentració de feines a Barcelona, essent necessari veure que a la resta de Catalunya hi ha prou infraestructures per descentralitzar l´activitat econòmica. Passa amb la indústria, però també amb el turisme, excessivament concentrat en la capital. Descentralitzar activitat de Barcelona possibilita abaixar costos de les empreses i dels treballadors, amb despeses d´habitatge sovint la meitat dels de la capital.
L´altre aspecte que cal transformar és l´augment salarial. Primer cal veure com acabem amb les trampes en treball temporal i a temps parcial, potser fent més lleuger l´acomiadament dels que estan en contractes fixes, possibilitant que tots els contractes siguin fixes. Després cal augmentar els salaris en la mesura que pugi la productivitat, valorant la feina feta enlloc del temps de treball, invertint en formació contínua, dedicant capital a l´ESO i en la formació professional, esmerçant en automatització i digitalització de processos, en definitiva, modernitzant el treball, portant-lo cap a treball 4.0, amb menys treballadors per producte acabat. Ja sé que no estareu d´acord amb aquesta conclusió, però és el que hi ha: l´augment salarial va lligat forçosament a millores de productivitat i això comporta menys quantitat de treball per a una mateixa activitat. Que apareix un altre problema? Que no tindrem prou treball per a tothom? Això és un altre debat que ens portarà a dir que caldrà repartir el treball, a viure amb molt poc, potser amb 800 euros, amb menys hores, a tenir molt temps personal per a la contemplació... o no. Ves a saber. La mateixa situació va passar durant la primera revolució industrial i va aparèixer una quantitat de feina molt superior a la que hi havia en l´economia artesanal. Avui no sabem si serem capaços de crear tanta feina o si el salari de referència també ens l´haurem de repartir entre tots.
De moment el que coneixem és que cal treballar més i millor per poder tenir millors salaris alhora que hem de fer possible abaixar els costos d´habitatge.
