Des que s'ha imposat el discurs de la victimització i de la queixa permanent, és freqüent sentir que per criticar una injustícia -sigui la que sigui: econòmica, social, sexual- s'ha d'haver patit abans aquesta mateixa injustícia. Altrament, la persona que critica no està capacitada per denunciar l'atropellament o la discriminació. És a dir, que un només pot criticar una situació injusta si abans ha estat víctima d'aquesta mateixa injustícia. Volen un exemple d'aquesta nova forma de pensar, o més aviat de no pensar? En un congrés recent sobre feminisme, una feminista caribenya va criticar les seves companyes de raça blanca perquè aquestes vivien condicionades «pels privilegis de la blanquitud», de manera que no podien entendre els problemes de les seves companyes de raça negra. Sorprenentment -o no tant-, les feministes de raça blanca no es van oposar a aquesta crítica, sinó que la van acceptar com una de les conclusions fonamentals del congrés.
La conclusió -terrorífica- d'aquesta nova forma d'entendre les coses és que ja no serveixen els principis bàsics de l'ètica universal, uns principis que van ser establerts per Aristòtil fa ja 2.500 anys. Ara s'estableix el principi de la identitat personal com a única font de legitimitat moral. L'assumpte és important perquè aquest pensament -que en realitat és el més reaccionari que un pugui imaginar- s'està introduint amb molta facilitat en certs ambients acadèmics, on adquireix una pàtina de veritat científica que en realitat no posseeix en absolut. I a poc a poc, el discurs ètic universal que servia per a tots els éssers humans -amb independència de la seva raça i la seva religió i la seva cultura- es fragmenta en una infinitat de codis morals que només poden aplicar-se a determinats grups o col·lectius.
Si s'imposa aquesta forma de pensar, a partir d'ara només els discriminats podran opinar sobre la discriminació particular que pateixen. I si algú emet un judici sobre el moviment LGTBI, aquesta persona haurà de ser homosexual o bisexual o trans, perquè en cas contrari no estarà legitimada per entendre el que els passa a les persones LGTBI. I si algú parla del racisme o de la «blanquitud» -horrorosa paraula que sona a publicitat de detergents-, aquesta persona haurà d'haver patit el racisme o la «blanquitud». I així successivament. Si algú jutja un crim masclista, aquesta persona haurà d'haver patit abans la humiliació o la violència masclistes. Altrament, la persona que emet el judici no tindrà cap fonament moral. S'ha acabat tot universalisme. Adeu als principis d'una ètica universal. Adeu a la idea il·lustrada d'unes mateixes lleis i uns mateixos drets que siguin vàlids per a tots els éssers humans. Adeu a Aristòtil, adeu a Kant, adéu al pensament il·lustrat. Adeu a tot això.
Fa anys, aquesta forma de jutjar la realitat ens semblaria summament reaccionària -i pitjor encara, summament contraproduent per a les moltes causes que pretén defensar-, però ara es considera el súmmum del pensament progressista. Tot això és sorprenent. Aquesta nova forma de pensar destrueix el vell principi humanista segons el qual no hi ha situació humana que pugui ser aliena a un altre ésser humà. I pitjor encara, pressuposa que els humans no comptem amb unes qualitats que ens permetin sentir el mateix que qualsevol altra persona, per molt que no hàgim viscut les mateixes situacions ni patit les mateixes coses. Que jo sàpiga, els humans comptem amb la imaginació i amb l'empatia -i amb la nostra memòria i la nostra experiència personal- per posar-nos en lloc dels altres i sentir, encara que sigui d'una forma aproximada, el mateix que aquestes altres persones han sentit i sofert. Per estar en contra de la bomba atòmica no cal haver patit els bombardejos d'Hiroshima i Nagasaki. I per oposar-se a la violència masclista no cal haver-la patit en primera persona. Si alguna cosa ens fa humans, és justament aquesta capacitat d'entendre als altres i de posar-nos al seu lloc i d'actuar en nom seu, encara que no hàgim viscut el mateix ni hàgim patit el mateix que ells.
Però aquest nou discurs ètic que es fonamenta en la identitat personal no només revela un terrible autoritarisme, sinó també un profund menyspreu cap a la imaginació i l'empatia entre els éssers humans. Si bé es mira, la majoria de persones que defensen aquestes noves idees són reticents a la literatura i la consideren «falsa» o «enganyosa» o «transmissora d'uns valors desfasats». I aquest odi a la imaginació va acompanyat d'una ferotge voluntat d'implantar un ferri control ideològic. «Ja que els altres no senten el mateix que nosaltres, només nosaltres podem jutjar els nostres casos». Així pensen aquests nous inquisidors suposadament progressistes, donant via lliure al gueto ideològic i al gueto moral. Venen mals temps per a la llibertat de pensament.
