Només cal veure algun episodi a l'atzar del programa Hermano mayor per adonar-se de la quantitat de problemes que molts pares podrien estalviar-se en el futur si apel·lessin a una bona plantofada quan toca. En efecte, hi ha ocasions en les quals no hi ha raonaments happy flowers ni paraules dolces i vellutades que valguin, i la força mística d'un bon clatellot es revela com l'única eina capaç de fer entendre a segons quins nanos els valors mal entesos i sobretot mal exposats de la societat solidària, respectuosa i justa que entre tots hauríem de forjar. Però com que de moment la llei permet ser pare a qualsevol, a gent que no és conscient de la responsabilitat que això implica vers la comunitat de la qual tots formen part, o simplement que no sap o no li interessa el més mínim educar com cal a la seva prole, després surten com surten, amb una síndrome de petit tirà, de nen consentit i malcriat, que riu-te'n tu dels gremlins aquells que sopaven passada la mitjanit.

Recordo que una vegada, quan tenia sis o set anys, vaig acompanyar la meva mare a un centre estètic a fer-se les cames. Pocs minuts després d'escalfar la cadira a la sala d'espera, l'esteticista va sortir de l'interior acomiadant una senyora de bellesa complicada. Només veure-la vaig cridar-li com un boig: «Quina senyora més lletja!». No li agrairé mai prou a la meva mare el bolet que em va cardar a la boca en tan sols una fracció de segon. No em va fer gens de mal però em vaig posar a plorar com una magdalena perquè quasi a l'acte vaig ser plenament conscient que havia quedat retratat com un nen repel·lent i, sobretot, perquè per primera vegada a la vida em vaig sentir com un mal educat que havia ofès una senyora que, tot i ser més difícil de veure que en Jordi Basté menjant llimones, mereixia el seu respecte.

Aquesta setmana un jutge ha absolt una mare que havia estat denunciada pel seu propi fill d'onze anys arran d'un succés ocorregut durant el matí de Cap d'any de l'any 2015, quan aquesta va clavar-li una bufetada en un intent de fer-lo desistir del seu comportament rebel i violent. Pel que s'ha provat, el nen escoltava música mentre feia cas omís a les ordres de la mare durant l'esmorzar i tot seguit, davant la seva insistència, va llençar-li el seu mòbil de gamma alta amb tota la seva ràbia, fet que va desembocar en el ventallot de la discòrdia. El jutge ha acabat absolent la mare, per a qui la fiscalia demanava 35 dies de treballs socials i la prohibició d'acostar-se al nen a menys de 50 metres durant 6 mesos. Tal com sona. El pitjor de tot és que s'ha trigat un any i mig a aclarir un cas de nen consentit de manual que no hauria d'haver arribat fins aquí. S'ha de ser imbècil. A aquests gestors de la justícia tampoc els devien donar una bona cleca quan tocava. Ja ho deia la versió chanante del gran Bud Spencer: «Hòstia que no es dona, hòstia que es perd». I clar, després passa el que passa.