Cartes

eulàlia isabel rodríguez pitarque torroella de montgrí

Fins al 27 de juliol es poden veure dues exposicions de fotografia a la Casa de Cultura de Girona. Una del fotògraf Jesse A. Fernández, nascut a l´Havana; l´altra del fotògraf Titouan Lamazou, nascut a Casablanca. A la primera sala veiem fotografies en blanc i negre de Fernández de retrats de persones del món de la literatura, l´art i la política. També aquelles que mostren diversos dels successos més destacats que li va tocar viure a Cuba i Nova York. Entre els protagonistes retratats hi podem contemplar Fidel Castro, Wilfredo Lam, Salvador Dalí, Francis Bacon, Kitaj, Joan Miró, Tàpies, Antoni Saura...

A la segona sala hi ha fotografies, aquestes en color, d´Àfrica fetes entre els anys 2004 i 2014, que mostren com viuen a diferents llocs del continent. Un d´ells és Burkina Faso, un altre, Mauritània. Paisatges d´interior i d´exterior que deixen veure una existència del tot distinta a la nostra.

Un plat de llenties

Francesc A. Picas la jonquera

Els catalans no ens venem la independència de Catalunya per un plat de llenties. Que en prenguin nota el senyor Iceta i els socialistes. Catalunya no vol obsequis ni regals. Volem una Catalunya lliure, independent, que governi la seva economia, que legisli les pròpies lleis i estructures. Catalunya ha estat tres-cents anys governada per Madrid. Els catalans hem estat sempre uns bons col·laboradors. Hem cooperat en la redacció de la Constitució i en el progrés econòmic d´Espanya. Ara els catalans demanen que ens deixin governar «a la catalana».

Espanya no perdrà la unitat si Catalunya es declara un estat independent. Catalunya i Espanya poden ser dos estats agermanats, amb els mateixos ideals polítics i socials. Amb una Catalunya independent, els catalans esperem tres-cents anys de pau i de progrés.

Silenci

enric casadellà burniol ripoll

Es defineix com a silenci l´absència de so o sorolls. Avui però vull parlar d´altres silencis, silencis prepotents, indiferents i fins i tot cruels. Silenci és que t´adrecis al president del teu Consell Comarcal per demanar una millora del transport públic, ho facis amb instància, registre d´entrada i vuit mesos després ningú no t´hagi contestat. Silenci és que escriguis a un Hospital General comentant les condicions d´una llista d´espera i malgrat que tenen un correu on et tracten de client ningú no et doni cap resposta. Silenci és que demanis la resolució i possibles prestacions que et pertoquen per llei d´una discapacitat i ningú no sàpiga res. Silenci és que la teva entitat bancària, la de tota la vida i que et dona un zero per cent dels teus miserables estalvis, et posi a disposició uns fulls per adreçar-te al director general i fer-li arribar si tens algun problema, no necesariament de diners i mai es posin en contacte amb tu. Silenci és que el govern de Madrid imposi als pensionistes un augment de la pensió per el pròxims cinc anys d´un 0,25 per cent i ningú no digui res, mentre els sindicats demanen augments entre el tres i el quatre per cent per els treballadors en actiu. Per regla general darrere d´aquests silencis eixordadors s´amaguen els polítics-excavadora preocupats a moure terra i ciment en lloc de vetllar per les persones o l´empleat prepotent que sap que no contesta i no passa res, ja que els seus caps estan per altres històries o uns sindicats preocupats pel seu poder i que obliden qui els paga la festa. Trobo que en un país com el nostre, tan afeccionat al rebombori permanent, són paradoxals aquests silencis.