A Border, el seu recent llibre, l´escriptora Kapka Kassabova recorre l´estret passadís que voreja una de les últimes fronteres d´Europa: la que separa Bulgària i Grècia de Turquia. És un territori poblat de boscos i muntanyes, encara primitiu per al món d´avui. Durant els anys del comunisme, es creia que aquesta regió era un dels punts febles del Teló d´Acer, de manera que un gran nombre d´alemanys de l´Est la van visitar com a turistes per intentar arribar a Grècia. Molts van morir en accidents simulats de cotxe, alguns van desaparèixer, la majoria d´ells van ser torturats. En realitat aquestes vacances constituïen un parany, ja que els mapes que es venien de la zona estaven alsejats i les fronteres apareixien alterades. Així, quan els fugitius creien haver aconseguit la llibertat -«som a Grècia!», cridaven joiosos-, el que feien era caure en una emboscada perfectament dissenyada pels serveis fronterers i de seguretat de l´Est.
Tot això ho explica Kassabova en un assaig on ens parla de la deshumanització que va deixar rere seu el comunisme; de la cova per la qual Orfeu va baixar als inferns i de ritus ancestrals com la dansa sobre el foc; del buit existencial i dels boscos verges com una dimensió màgica de la vida. Dues idees de fons, però, marquen el pols d´aquest llibre: en primer lloc, la conveniència de respectar la porositat de les fronteres i, en segon, l´error dels nacionalismes. O, més que un error, el dany que provoca la uniformització nacionalista sobre la pluralitat de les cultures. En aquest sentit, el segle XIX -la gran època dels nacionalismes- va ser devastador: d´un mapa de l´Europa central i de l´Est que es podia veure com un jardí clapejat per una miríada de flors, passem a un altre molt més homogeni i uniforme. L´historiador hongarès John Lukacs s´ha preguntat en alguna ocasió si la força històrica més determinant en aquests dos últims segles ha estat el nacionalisme o el marxisme. Es tracta d´una qüestió sense una resposta concloent.
El debat sobre les fronteres torna a estar d´actualitat, després d´un període definit per la relaxació. El Brexit constitueix el millor exemple d´això, igual que la retòrica antiglobalització de Donald Trump o l´aparició del sobiranisme com a concepte polític. El retorn del dictat de les fronteres s´interpreta com un retorn a la possibilitat de fer política, de ser aparentment autònoms enfront del poder de les multinacionals. I aquí, el posicionament dels extrems ideològics no dista tant un de l´altre. Observem al nou PSOE de Pedro Sánchez i els seus plantejaments inicials: oposar-se -encara que finalment hagin optat per l´abstenció- a l´acord comercial de la UE amb el Canadà i reivindicar la plurinacionalitat d´Espanya. Parlem, en ambdós casos, de fronteres.
La negativa a recolzar l´acord amb el Canadà és inexplicable i va en contra de la tradició europeista del PSOE. Parlem d´un pacte de qualitat, negociat pels governs de tots els països de la UE, que suposa més i millor comerç, més i millors intercanvis i, en definitiva, més prosperitat a banda i banda de l´Atlàntic. La postura de Pedro Sánchez té molt de simbòlic -no deixar que li mengi el terreny Pablo Iglesias- en un camp abonat per al populisme antisistema però que reflecteix un dels grans vicis de les estratègies polítiques d´avui: la dificultat de dir la veritat als electors. I, en aquest cas, la veritat és que els detractors de l´acord no tenen arguments seriosos. Al contrari, com diu Kassabova al seu llibre, poques vegades el proteccionisme intel·lectual i comercial han donat fruits de progrés en la història. La porositat de les fronteres és un bé.
Una cosa semblant passa amb el concepte de plurinacionalitat, que pretén reflectir millor la diversitat cultural constitutiva d´Espanya, però que en realitat amaga un profund canvi en la substància política del país. La nació, de per si, és potencialment excloent: es basa en una visió falsament normalitzada de la societat i suposa, sobretot, com ha escrit el meu amic Juan Claudio de Ramón, una sensibilitat caduca per a una època crida a construir-se sobre el consens, la col·laboració, la llibertat i els drets dels ciutadans.
