Cartes

de Salt

isaac pérez salt

Després del 25 de juliol toca acomiadar-nos de la Festa Major de Salt fins a l´any que ve, tot i que estic convençut que no n´hi haurà cap altra com la d´enguany.

Vam estar a punt de fer un pregó a cop de megàfon; tenim una activitat jove que mobilitza més de mig miler de persones i segueix sense sortir al programa oficial; no hem pogut anar al festival de música alternatiu Can Panxut i aquest any dubtàvem si el correfoc de Pere Botero es faria després de dinar.

L´única cosa que estava planejada era l´aniversari dels nostres gegants, en Grau i l´Eulàlia, que feien 65 anys i la colla castellera que es converteix en colla de 9 fent un castell d´aquesta categoria.

Segur que n´hi ha moltes més, provinents de totes les activitats/concerts i entitats que fan possible la nostra Festa però fins d´aquí a un any no la tornarem a tenir aquí, i amb «anècdotes» o sense, intentarem gaudir-la amb la màxima intensitat, com cada any.

25 anys de Cobi

eulàlia isabel rodríguez pitarque torroella de montgrí

Cobi va ser una icona dels Jocs Olímpics de Barcelona 92, així com també una icona del disseny al seu moment. En exposicions recents de Mariscal, hem pogut veure-hi de nou el seu Cobi, tant en dibuixos, pintures o bé escultures. El seu grafisme tan peculiar li ha significat un reconeixement en el món del disseny internacional. La gran assistència a l´exposició que es va fer a la Pedrera amb la seva obra va mostrar com n´era de popular.

Mariscal no sols va ser innovador amb el Cobi, sinó que va tornar a demostrar-ho quan va fer amb Fernando Trueba la pel·lícula d´animació Chico y Rita. Ara torna a ser actualitat en tant que el creador del cartell de les properes festes de la Mercè; només de veure´l, es pot endevinar tot allò que el caracteritza com a artista. Ha estat una bona elecció entre l´elenc d´artistes amb què el país compta. En volem més, d´art i dels nostres artistes més preuats.

Els imperis es fan

i es desfan

joan boronat lecha blanes

Al polític conservador Antonio Cánovas del Castillo, quan es redactava la constitució de 1867, van preguntar-li com redactar un article per definir qui és espanyol. Don Antonio, contestà: «Pongan ustedes que son españoles los que no pueden ser otra cosa». Sabem que som d´un estat perquè consta en el DNI; uns hi estan conformes, altres no.

Rajoy li va preguntar a Sánchez què volia dir «plurinacional». L´actual constitució espanyola no defineix qui és espanyol ni què és l´Espanya plurinacional i en Sánchez no sembla el millor qualificat per explicar-ho.

A la Gran Bretanya, per posar un exemple molt clar d´estat plurinacional, ho tenen molt fàcil. Anglaterra, Gal·les i Escòcia són nacions ben definides territorialment (deixem de banda l´Ulster, que de fet, és on trobem els unionistes que es defineixen com a britànics, per què no poden ser altra cosa). Però, com classifiquem les nacions a la península Ibèrica? Ens basem en els antics regnes medievals, que no eren nacions homogènies, sinó estats, o regnes que compartien dues o més cultures? O ens basem en la lingüística de proximitat?: Països Catalans? Euskalherria? Països Castellans? Països Galaico-Astur-Lleonesos? I, l´Aragó, on el fiquem, amb els països castellans o sol? I la Vall d´Aran? El que sí que està clar és que Espanya és un estat que mai ha sigut una nació homogènia, és una nació de nacions, o un estat plurinacional, tot i que sigui difícil definir algunes d´aquestes nacions.

Tot poble que va participar en la política d´unificació d´Espanya té tot el dret d´invertir aquesta relació constituint-se en un nou estat. L´establiment de nous estats, alguns dels quals ben delimitats territorialment, significa la lògica desaparició de l´Estat espanyol per descomposició; d´això és del que tenen por.