Sostenen els seus adversaris que el partit de Mariano Rajoy és el més corrupte d'Europa (i potser de l'Univers); però tampoc és menys veritat que Espanya ha remuntat la crisi sota el seu mandat. D'això podria deduir-se que barrejar la moral amb la professionalitat potser sigui un error de concepte en la política.

Vegeu, si no, el cas de Lula, expresident del Brasil al qual els jutges acaben de condemnar a nou anys de presó per les berganteries que se li atribueixen. Luiz Inacio da Silva i el seu partit van ficar la mà en els cabals públics amb profusa alegria: i malgrat això gaudia d'un 87 per cent de popularitat quan va deixar el càrrec.

No és que els brasilers considerin el robatori una de les belles arts, naturalment. Passa més aviat que el seu condemnat expresident va treure de la pobresa extrema uns 30 milions de ciutadans després d'aconseguir que el Brasil creixés a ritmes anuals del 7 per cent amb la subsegüent baixada a la meitat de les xifres d'atur.

A diferència dels seus col·legues populistes de l'Equador, Veneçuela i altres predis de Llatinoamèrica, Lula va aplicar una política socialdemòcrata que va beneficiar notablement els treballadors, sense perjudicar ni de bon tros les empreses que, aquí i al Brasil, són les que proporcionen feina al personal. D'aquí els seus elevats índexs de popularitat.

Va ser precisament al Brasil, país màgic i de molta meravella, on un candidat a governador es va atrevir a presentar-se sota el lema: «Adhemar roba, però fa». Es deia Adhemar Pereira de Barros i durant dècades va ser triat pertinaçment pels ciutadans de l'Estat de Sao Paulo.

Barros aconseguiria fama pels seus embolics; però també pels nombrosos hospitals, autopistes, carreteres i altres equipaments que va construir. Molts d'ells porten encara el seu nom, cosa que dona idea de la popularitat d'aquell polític de moral distreta i, alhora, competent gestor.

També a Espanya podrien citar-se exemples -més moderats- d'aquesta tendència que probablement tingui un abast universal tant a babord com a estribord de la nau de la política. Quan el socialdemòcrata Felipe González va deixar el càrrec de primer ministre, per exemple, tenia imputats per corrupció el governador del Banc d'Espanya, el director general de la Guàrdia Civil, la cap del Butlletí Oficial de l'Estat i fins la presidenta de la Creu Roja.

No és menys veritat, però, que González va integrar Espanya a la Unió Europea, va elevar el PIB a xifres més que meritòries, va universalitzar la Seguretat Social i expandir les llibertats. El mateix podria dir-se de la dreta. Tant Aznar com Rajoy van treure en el seu moment el país del pou de ruïna en què estava ficat, per més que els seus registres fossin comparables als de l'era «gonzaliana».

Res de nou si es té en compte que ja a Ciceró li sorprenia la rapidesa amb la qual s'enriquien els governadors de l'antiga Roma, que, no obstant això va ser un model d'eficiència en les obres públiques, el Dret i tants altres beneficis que hem heretat d'aquesta.

L'ideal, per descomptat, seria que governessin polítics competents i d'immaculada honradesa en el maneig del pressupost; però potser no es pot tenir tot. Potser per això Barros triomfava a les eleccions tot i el seu lema: «Adhemar roba, però fa». Corrupció i professionalitat no tenen per què estar renyides.