S'Agaró és una urbanització noucentista -i elitista-, construïda sobre el projecte inicial de l'arquitecte gironí Rafel Masó i per encàrrec de l'industrial Josep Ensesa i Pujades, que s'estén entre la platja de Sa Conca i la de Sant Pol. Juntament amb el camí de ronda que voreja entre les roques feldespàtiques i que relliga els dos punts, és probablement l'únic punt de la Costa Brava, i probablement de tot el litoral català, on l'urbanisme modern no ha entrat en un conflicte tràgic amb el paisatge. L'ideari noucentista de ciutat jardí va respectar l'entorn. Tot són cases de senyors, amb jardins rodejats de pins pinyoners i de tamarius immensos, gespa ben regada, garatge per a quatre cotxes de luxe i habitació per a les minyones. Per la part de Sant Pol, S'Agaró queda resguardat pel glamur i el respecte que encara imposa l'Hostal de la Gavina. Les casetes de bany a la vora de la sorra acaben de donar el toc vintage i fotogènic que aprofiten els ajuntaments de la zona per a la promoció del «producte turístic». Quan érem petits només ens podíem acostar a la urbanització si l'avi feia coneixement amb algun ajudant de jardiner i miràvem de puntetes els cotxes aparcats, o passejant pel camí i intuíem el fru-fru d'alguna faldilla plisada darrere els murs de pedra de Banyoles. S'Agaró era un altre món i encara ho és, però altres urbanitzacions l'han anat rodejant, més o menys discretament i han anat fent cada vegada més difícils -per increïbles- les fotografies promocionals. Una d'elles mostra una noia que es passeja solitària per l'estreta franja de dunes. En un fullet turístic encara ens ho podríem creure, però la foto penjada al costat de la platja fa el ridícul.
