Posarem una vegada més « Imagine» en aquesta versió tan bonica que hem baixat de Spotify. Encendrem espelmes perfumades amb aroma de nabius. Deixarem un osset de peluix a les Rambla. Si no som a Barcelona, posarem l'osset de peluix al nostre dormitori i ens farem una selfie amb careta de pena. Després li afegirem molts cors, molts, molts, MUA, MUA. I molts emojis, molts, molts, MUA, MUA. Després ho penjarem a Instagram amb un missatge de condol copiat de Pinterest («És impossible no estar trist ... La seva absència fa mal però el seu record sempre ens farà somriure»). Al missatge li posarem moltes llagrimetes, moltes, moltes. I després hi afegirem les nostres paraules d'indignació: «Condemnem l'horror i la catarsi general de Barcelona». No sabem el que significa catarsi, però just per això farem servir la paraula. Quedarà xula. Li afegirem un altre emoji, el del gat ploriquejant que fins ara no havíem sabut on posar. Quedarà xulo.

Després de l'emoció, arribarà l'hora de la raó. L'hora d'analitzar. L'hora de la política. Posarem un missatge a Twitter. El missatge tindrà dues faltes d'ortografia, fruit del nerviosisme i de l'emoció incontrolable, així que les escasses persones que se n'adonin les disculparan de seguida. En el missatge apel·larem a la solidaritat entre els pobles. I a l'amor universal. I a la pau entre tots i totes els homes i dones del món. I en un altre missatge condemnarem la invasió de l'Iraq, que ja no recordem quan va succeir -si va ser en aquest segle o en l'anterior-, però és igual perquè tots els mals venen d'aquí. I després criticarem les retallades salvatges del terrorisme neoliberal. I els polítics corruptes del PP. I no ens oblidarem dels mercaders que venen armes a l'Aràbia Saudita. Ni de la CIA. Ni de Merkel. Ni de la UE. I per descomptat, en el següent tuit ens compadirem dels pobres immigrants sense recursos condemnats per l'Occident capitalista a viure en una barraca. Sense ajudes. Sense beques. Sense suports. Sense una miserable paga social.

I després arribarà l'hora del pensament. L'hora de l'ètica. L'hora de la veritat. Direm alt i clar que totes les religions són fanàtiques. Direm que totes les religions són assassines però l'Islam és una religió de pau. Cridarem que tots els capellans són pederastes. Reivindicarem aquestes valentes dones musulmanes que es posen el burca per demostrar l'orgull per la seva identitat. Direm pestes contra els homes blancs heterosexuals que són culpables del terrorisme masclista que «assola Europa» (no sabem el que significa assolar, però el verb sona bé i caldrà fer-lo servir). I després retuitejarem Jordi Évole: «No difonguem l'odi dels que odien. Solidaritat. Respecte. Rigor». Que bonic. Que profund. I posarem molts emojis amb cors ploramiques. I més emojis. I més cors. I cridarem contra l'egoisme i la hipocresia. I lamentarem la desigualtat. I l'exclusió social. I després escriurem DESIGUALTAT amb majúscules, perquè quedi ben clar. I després escriurem EXCLUSIÓ amb majúscules, perquè quedi ben clar. I en el següent tuit citarem al gran pensador Juan Carlos Monedero: «El terrorisme islamista és un invent de l'Occident capitalista». I posarem molts emojis aplaudint. I molts polzes cap amunt. I després explicarem que l'exclusió social «és un planter d'immigrants inadaptats que no saben el que fan». Aquesta frase no serà nostra, per desgràcia, sinó d'un dels nostres tuiters favorits, però així l'homenatjarem com es mereix. Amb un altre emoji, el del bíceps marcant múscul. Què bonic.

A aquesta hora ja estarem esgotats, però les bones persones no ens deixem defallir. Sempre tenim tasques pendents. Sempre tenim milers de coses a fer. I com que encara no hem dit el que pensem dels blancs supremacistes del Ku Klux Klan, demanarem en un altre tuit que els pengin a tots de l'arbre més proper, igual que ells feien amb els pobres negres linxats a Alabama. Hem parlat de Trump? No, no hem parlat de Trump, aquest boig, aquest fanàtic pitjor que el més fanàtic dels fanàtics. Hem parlat del neoliberalisme? Hem parlat de la dictadura dels mercats? No? Doncs cal fer-ho sense falta. Tornarem a començar.