Seguir els gols, puntades i agressions del Barça-Madrid entre polítics ens obliga a un horari de matinada, amb una expectació que no recordàvem des del Barça-Madrid entre futbolistes a mitjanit. A l'hora del comentari, el robust tremendisme competeix amb la desqualificació caricaturesca de l'adversari. És fàcil de prendre's a broma Puigdemont, identificar-lo amb l'estètica del desmanegat Sherman Klump interpretat per Jerry Lewis a El professor chiflado. No només per la fàcil assignació d'ulleres de petxina, cabell flotant i serrell, sinó per la gestualitat balancejant. És inevitable així mateix emparentar l'aire maternal d' Oriol Junqueras amb Angela Merkel. Les mateixes mans ovilladas, l'aire docte, el caràcter impàvid, la consciència de ser imprescindible, la negligència deliberada de l'aparença física.
La concentració en la fisonomia indueix a esbossar un somriure, però Catalunya no és una broma. De fet, els partidaris de despatxar la ruptura amb bromes estan sent arraconats pels apocalíptics. Mentre els membres del Govern català legítim, una dada que avui es tendeix a obviar, signaven gregàriament el decret del referèndum, feia la sensació no sustentada en dades que s'immolaven, que rubricaven voluntariosos el seu aixafament pels aparells estatals i supraestatals. No obstant això, una cosa ha canviat, costa cada vegada més prendre-se'ls a riure.
El procés català transcorre amb menys violència que una operació retorn, sota el lema no assumit que «ja que no ens escolten, ens sentiran». Més d'un president autonòmic se suma al catastrofisme de portes enfora, en tant que en el seu despatx enveja el suport popular i en vots que li permetés plantejar un desafiament a la catalana. La democràcia és conflictiva, lluny del desert per anihilament en què se sentien tan còmodes Soraya i Mariano, que per primera vegada va parlar ahir com si els catalans fossin espanyols. Ni el problema de Catalunya és Espanya ni el d'Espanya és Catalunya, però ambdues comparteixen una crisi que ni Rajoy pot dissimular.
