Hi ha persones classistes, amb el sentit molt endinsat que pertanyen a l´elit, que es refereixen a la gent amb paraules pejoratives com xusma, plebs, classe baixa del poble, gentussa, púrria o purrialla, escòria social, terregada, populatxo, formiguer, altres, en canvi, ennobleixen el mot i tracten la gent amb respecte, fins algun partit, ha reivindicat el bon nom de «gent» i s´ha presentat i ha proclamat que ell és el seu partit i els seus missatges van dirigits a la gent.
El meu pare repetia sovint «do de gents» aplicant-ho a una persona concreta i assegurava que aquell seu amic gaudia del do especial de guanyar-se la benvolença i la simpatia de la gent. Aquest individu havia nascut per ser líder, per manar i no tots en sabem, de manar, perquè hi ha qui renya remarcant amb excés els defectes dels subordinats i qui sap dir les coses amb tanta delicadesa que és un plaer quan et corregeix per la falta d´imperícia en el treball o en l´estudi. Sortosament he tingut bons correctors que s´han portat formidablement com a bons pedagogs.
Mon pare, de nom Tonet, sastre d´ofici, tenia do de gents, però només l´exercia amb les noies que cosien a casa, amb els clients o com a jutge de pau, com a pare, típic pare d´aquella època, ser afable amb els fills consistia no en afalacs i petons, sinó que no manqués el menjar a la taula i no passéssim massa fred a l´hivern. Sempre va ser un home enraonat, un conversador que cosia les frases amb fils de bon humor. El que em molestava d´ell és que sempre apel·lés a «l´experiència de la vida» per reafirmar que sabia bé de què parlava i com havia anat un afer sentimental, de negocis, de política.
La idea més associada per infravalorar la gent és acusar-la de manca de personalitat i de criteri mental i moral: una massa amorfa social que es deixa arrossegar sense resistència; així alguns l´interpreten i citen el refrany castellà: «¿Dónde va Vicente? Donde va la gente», que en català s´expressa amb aquestes dues dites, també, menyspreatives «Haver-hi molta gent i poques persones» o «Hi ha gent i gent».
Qui és, però, la gent? Perquè gent ho som tots, no sols els que omplen els estadis i vociferen, els telespectadors de salses roses, també els lectors i escriptors. Tots som persones individualitzades però comunes, ordinàries, que significa socials en el sentit aristotèlic: «l´home és un animal social (polític)».
El hombre y la gente, un assaig d´Ortega y Gasset que vaig llegir de jove, planteja la dimensió social de l´home que esdevé gent. L´obertura a l´altre, la coexistència compartida en grup, en comunitat enraonadora, porta l´home a fer-se membre actiu i deixa de ser per ser un més en la congregació humana. Cada individu lluita davant un crit que li demana recolliment interior, endreçar-se i enclaustrar-se en la pròpia ànima, però escolta igualment la demanda externa que el convida a participar socialment. Ortega de nou teoritza la seva frase més universalment cèlebre «Jo sóc jo i les meves circumstàncies». El jo i el tu, els nosaltres, els altres.
La tendència irrefrenable de seguir la gent, la munió exaltada i cridanera, s´observa en nens de tendra edat; la canalla ben petita quan veu passar una multitud se senten atrets i s´hi afegeixen per saber què volen, on van, ells en formen part, esdevenen gernació. Freud a Psicologia de les masses afirma que la persona integrada en una massa és capaç de fer coses que en condicions normals desaprovaria si les veiés fer a algun individu. L´esperit gregari s´imposa i la persona deixa de pensar, és la massa la que pensa per ell i si aquesta munió està sotmesa a la voluntat d´un líder carismàtic pot cometre qualsevol barbaritat.
La gent fa servir com a coartada per justificar les seves accions la pròpia gent. Si tots o molts ho fan, si tots ho tenen, jo ho puc fer sense qüestionar mai el valor moral, social o estètic de la conducta aliena. La manca de criteri personal i la forma selectiva d´actuar en moltes ocasions (els que ho fan són els meus o dels meus) explica el sorgiment dels estats totalitaris.
El nazisme és un bon exemple, només una societat disciplinada acata les ordres fidelment sense fer-se preguntes: tots ho són, doncs, jo ho soc també. La diferència entre l´Alemanya hitleriana i la idiosincràsia mediterrània amb rampells àcrates rau en aquest fet: quan el poder nazi donava una ordre el poble preguntava el com, com executar-la, en canvi els de la riba mediterrània volien saber no el com sinó el per què, i quan l´Estat ho explicava desobeïen tot mirant el vent d´on ve.
La publicitat adreçada als infants juga molt amb la idea que el nen de casa ha de mimetitzar-se amb tots els altres nens adquirint el producte que li ofereixen perquè l´eslògan proclama «tots els nens ja ho tenen». Els petits quan volen un permís patern per anar a un lloc subornen amb el xantatge «tots els meus amics hi van». Els progenitors li diuen: «no n´hem de fer res, dels altres», però si estan de bon humor li pregunten quins nens hi van i si el fill és murri dirà noms que els satisfaran i aconseguirà, així, el seu propòsit. Un criteri arbitrari que el xerric espavilat explota la mar de bé.
Mai m´he entès amb gent ensuperbida que ha restringit la vida exclusivament a la feina i la família i no es pregunten si aquest estil de vida egoista, despreocupat de la societat, és el correcte. Existir amb aquesta indiferència respecte al proïsme, als problemes aliens, és una actitud èticament reprovable. N´he conegut uns quants, però sempre que el problema entra a la llar (la droga, l´atur, una malaltia, etc.) demanen l´auxili que ells mai no van prestar als altres, fins tractaren amb cinisme la bona gent desviscuda per ajudar els conciutadans. Gent d´aquesta mena ben lluny, si us plau, que la vida no me´ls acosti
