D'un temps ençà, els prestatges de les llibreries s'han omplert de llibres sobre la història d'Espanya i Catalunya. Gabriel Tortella, Álvarez Junco o Joseph Pérez entre molts altres, incloent-hi coneguts franquistes com Luis Suárez, han escrit textos recents sobre la qüestió catalana. En bona part responen a una onada anterior d'historiadors catalans, amb Josep Fontana al capdavant, que han vingut presentant el problema de l'encaix català com una simple i constant opressió castellana des dels temps de la primera reina Isabel.
No hi pot haver narracions més divergents que les dels historiadors d'un i altre costat de la frontera de l'Ebre. Així que ja em diran, si els professionals del relat històric ho expliquen en funció de les seves preferències ideològiques o terrenals com dircernirem els comuns civils qui té la raó. Òbviament, el més sensat és diluir aquest concepte de raó i entendre el curs dels esdeveniments com el que ha estat, una pugna d'interessos contraposats on tots els seus protagonistes han actuat amb indignitat en més o menys ocasions. Com ara mateix.
És bastant estèril dedicar-se a usar el raciocini per explicar la desafecció catalana d'Espanya i resulten del tot depriments els arguments de molts tertulians madrilenyistes, fins i tot de polítics als quals se'ls presumeix persones de provat criteri, que intenten construir relats aparentment lògics on amb prou feines n'hi ha. És clar que, quan es posa TV3 o se sent RAC1 de la mateixa manera produeix vertigen escoltar tants i tan sense nord judicis sobre Espanya. La situació és del tot grotesca, com l'anècdota que vaig poder viure amb un conegut intel·lectual català, fi estudiós i divulgador, qui em va dir no fa gaire que el que més el molestava del país, espanyol, era que al Museu del Prado posessin els rètols únicament en castellà. No m'ho podia creure.
Aquest és un conflicte, doncs, on impera la desraó per més que n'escoltem centenars i cada un de nosaltres s'hagi acomodat a les seves. És el corrent quan tractem qüestions com el nacionalisme, la pulsió del qual és bàsicament emocional, ja que es tracta d'un sentiment de pertinença comunitari les arrels del qual no són altres que la reacció del romanticisme de matriu germànica enfront de la Il·lustració i els seus monarquismes despòtics.
La història dels segles XIX i XX, i al que es veu la del XXI, està marcada per la poderosa presència del nacionalisme, el torrent del qual ha liquidat els anomenats Estats plurinacionals després de diverses guerres devastadores i l'aplicació de la doctrina nord-americana del president Wilson: a cada nació, un Estat. El gest de l'altra nit al Liceu quan la burgesia catalana, emulant el cor verdià dels esclaus hebreus, va entonar el cant dels Segadors no podia ser més revelador del caràcter sentimental, romàntic, del moviment nacional català.
Així que no és gens fàcil posar-se a construir un Estat on hi càpiguen diverses nacions, entenent per nació una comunitat natural que s'autoconsidera com a tal, el que podria ser el cas de Catalunya. Però no passa només a Espanya com molts volen considerar. Les tensions territorials abunden en tots els continents, diríem que són generals fins i tot, i gairebé sempre tenen a veure amb lluites per l'hegemonia o per la desafecció de la zona més pròspera respecte de les més deficitàries.
Més encara quan a Espanya, després dels pactes de la Transició, la classe política que va acabar resultant beneficiada amb el poder va entendre que aquest estat de coses era poc menys que per sempre, immutable. Vam caure en un espai polític que evolucionava poc i analitzava malament els descosits de les seves costures. És més, l'arquitectura de la democràcia espanyola ha estat plena de goteres, com el sistema de finançament autonòmic, tota una conya amb àmplies zones opaques i una discrecionalitat política molt perversa, augmentada per la contingència que ha suposat el paper de frontissa a Madrid per part dels nacionalistes catalans i bascos. Per no parlar de l'inservible Senat o del paperot del Constitucional com a tercera cambra del país al servei del capitost conjuntural.
Que al fil de les peripècies financeres de la família Pujol, la podridura de tots els partits polítics -els espanyols i els catalans- i el col·lapse econòmic provocat per la crisi internacional, els sensats i menestrals catalans s'hagin revoltat era previsible. Ho han vingut fent diverses vegades al llarg de la història, tenen com a herois sediciosos com Pau Claris, Casanova, Prat de la Riba, Macià o Companys i Espanya fa temps que va deixar d'operar cap discurs en les seves latituds del nord-est fronterer. A Madrid van a la seva, als seus tripijocs d'interminables vernisages i cenacles: l'escopeta nacional.
Però bé, i què pot passar? Un no és àugur però presumeixo dos possibles escenaris: O una independència molt traumàtica, i no em refereixo a morts i violències imprevistes, sinó al postoperatori d'una dificilíssima operació de separació de dos siamesos, el menys semblant a aquest estúpid somni junquerià de la desconnexió en un dia i ja està, tan tranquils. O la negociació amb les últimes faccions assenyades del PdeCAT i les restes del partit de Duran i Lleida per a un nou pacte que se substanciï amb un bon paquet d'inversions i privilegis per a Catalunya. Qualsevol altra gosadia confederal o de joseantonià destino en lo universal estarà fora de lloc.
