La contemplació del mar ha anat passant per canvis extremats. El mar sempre feia basarda, com n'havien fet les grans muntanyes. Va venir després una certa «descoberta» del mar; la literatura marca uns camins d'apropament a la bellesa del mar; havia sigut allò més fosc, amb noms representatius, Mar Tenebrós, Finisterre, més enllà no hi ha res més. L'oceà era un càstig, feia pensar en el Diluvi Universal bíblic. Sortosament hem canviat. Els estudiosos del paisatge marquen fites d'evolució: per exemple, hi ha una carta de Mme. Sévigné (segle XVII) dient que voldria conèixer un pintor que representés «aquelles belleses espantoses», pot ser un inici de la contemplació del mar, tot i que belleses i espantoses són termes ben xocants. Els pintors, al llarg dels segles, també deixen resseguir les passes cap a apreciar l'amabilitat del mar.

En el seu quilòmetre zero el mar hi té la costa. Aquí ell s'hi ha creat un fantàstic patrimoni natural de ports, penya-segats, paleta de colors, sortides i postes de sol, cales amb coloraines i qualitats de sorres. Una presència i una companyia que no sempre s'ha respectat; Carles Barral en el seu llibre Catalunya des del mar (any 1982) explica que «al pla de la Figuera, que és com una mena de papada de pedra del Cap de Creus, fins fa poc arribaven els camions dels escombriaires i descarregaven les seves putrefactes càrregues sobre els esculls que volten el penya-segat».

A comarques gironines les traces de la bellesa del mar es diuen Camins de Ronda. Vint-i-dos municipis tenen ratlla litoral; tots ells coneixen els esforços que calen per mantenir uns camins que sempre han d'estar a punt de visita i de merescuda admiració. Els Camins de Ronda ofereixen una alta bellesa, ben iniciada per un mar que ara i aquí ens queda lluny d'aquelles basardes seculars, aquelles que al segle XIX encara varen inspirar mossèn Cinto per a escriure L'Atlàntida: «Revinclades ones s'arrestellen damunt les naus que cruxen i s'estellen com un canyar dins esverat torrent».

La nostra època es guia pel concepte de paisatge cultural, que s'ha creat per la feliç conjunció del treball de l'home i de la naturalesa, en aquest cas a la franja de territori gironí que toca al mar. És un sediment de civilitzacions que sabien arribar per terres emporitanes, podien practicar la sabiesa de la paret seca, llauraven feixes aspres, aprenien la solidesa per fer els temples, i es barallaven amb qui fos -que això és país de Marca- i construïen meravelloses torres de guaita i després feien les paus. Tot, treballant i gaudint. Perquè aquí, tal com diu una auca popular «mentre uns pasten farina, altres toquen la mandolina». Hi ha testimonis de totes aquestes vivències a la franja de territori que toca als Camins de Ronda i ells en són el fil conductor, ideal i esplendorós. Ara els 22 municipis gironins tenen la responsabilitat de treure el llustre a aquesta joia tan nostra, que espera merèixer la declaració de Patrimoni Mundial per part de la Unesco. Els municipis sabran fer pinya entorn de les institucions superiors perquè la feina és llarga i compromesa. Il·lusionats pel projecte, cal insistir sobre viabilitat, seguretat i senyalització. Seria un error comunitari que algun governant no col·laborés a preparar els camins d'aquesta bellesa.