Caminava pel parc intentant recordar uns versos de Juan Gil Albert, però no em van arribar fins que els meus peus van començar a produir hendecasíl·labs sobre la dura terra. El poema deia així: « ¿Quién no se ha puesto un día una guerrera / de húsares, azul, un quepis negro / con un 'aigret' flamante, y las espuelas / con que el caballo vals galopa firme / dentro de los espejos fugitivos / y cual viento de mayo se ha lanzado / a la ocasión que pasa, al dulce atisbo / de la aventura errante, para luego / llorar amargamente sobre el rastro / de una estrella fugaz?».

Hi ha versos per a totes les ocasions de la vida, fins i tot per a totes les ocasions de la mort. Recordem l'epitafi de Rilke: «Rosa, oh contradicció pura / voluptuositat de no ser el somni de ningú / sota tantes parpelles». No sé què s'entén exactament per una retirada a temps, però la poesia és un excel·lent refugi per a les èpoques de torbació personal o col·lectiva. Ho deia molt bé Jaime Gil de Biedma a De vita beata: « En un viejo país ineficiente, / algo así como España entre dos guerras / civiles, en un pueblo junto al mar, / poseer una casa y poca hacienda / y memoria ninguna. No leer, / no escribir, no pagar cuentas / y vivir como un noble arruinado / entre las ruinas de mi inteligencia».

Quina diferència entre el poema de Juan Gil Albert, que parla, almenys en els primers versos, de l'atractiu del que és heroic, i els de Biedma, que renuncien a qualsevol classe d'epopeia. I que veritable tots dos, els dos poemes! Tots dos, per cert, per a totes les edats: per aquella en què es corre darrere de les banderes i per aquella altra en la qual es corre al davant, fugint de la pesta que deixen. Una vegada, un club d'escriptors joves em va convidar a fer una xerrada a la seva seu. Els vaig dir que un club d'escriptors joves era tan absurd com una associació de novel·listes vells. Tot escriptor jove ha de tenir una mica de vell i tot autor vell hauria de tenir una mica de jove. Tot escriptor que es preï hauria de tenir, fins i tot, una mica de mort. Aquesta unió de contraris és la que necessitem ara mateix en àmbits tan allunyats de la literatura. Resultaria possible? Sí, però amb quantitats ingents de talent literari i de sensibilitat poètica.