Es una història que ja he explicat en alguna altra ocasió, però que convé recordar. A principis del segle XX, les elits intel·lectuals espanyoles es debatien entre diverses opcions morals. La més conservadora xocava amb la científica i liberal. Europeïtzar el pensament formava part de la teràpia amb què uns pocs il·lustrats volien superar la decadència d´un país que havia sofert el xoc del 98 com un esquinçament interior. França, Alemanya i Japó eren models de futur, encara que per raons molt diverses: la llengua d´accés natural a la cultura universal era el francès, de la mateixa manera que el dictat de la ciència el marcava Alemanya, i el Japó representava la rapidesa amb què l´educació pot accelerar el progrés industrial d´un país. En aquest context, la figura del manxec José Castillejo resulta singular. Va ser un dels grans pedagogs de l´Espanya culta: un home auster i demòcrata, impulsor -com secretari de la Junta per a Ampliació d´Estudis i Investigacions científiques- d´unes beques que van permetre a molts joves espanyols estudiar i formar-se en les millors universitats d´Europa. Va morir el 1945, exiliat a Anglaterra, després de concloure Democracias destronadas, un dels assajos més reveladors sobre les causes de la caiguda de la República. És un llibre escrit des del dolor, però sense gens ni mica de ressentiment. Hi ha una anècdota que ho il·lustra. Quan en una ocasió li van preguntar qui era el responsable últim de la Guerra Civil, va contestar senzillament en primera persona: «Jo, vaig ser jo. No vaig fer prou». Aquest jo no és un acte de narcisisme, sinó que implica a tots els seus contemporanis: cap de nosaltres va fer prou.
He fet prou? Aquesta és una pregunta que ve del passat, però que ens apel·la ara de nou i que mereix ser resposta amb honestedat. En els anys noranta, i fins i tot durant el primer lustre d´aquest segle, el cas espanyol era estudiat a tot el món com a exemple de transició pacífica d´una dictadura a una democràcia. Va ser un procés que va permetre transformar Espanya com ho haguessin somiat Castillejo i els institucionistes: un país modern capaç de resoldre les seves inevitables contradiccions -com les de qualsevol nació moderna- de forma racional i civilitzada, dins el gran marc de llibertats que ofereixen les lleis, que permeten a més -com és natural- laseva reforma i la seva millora. No obstant això, l´esclat de la gran crisi financera de 2007-2008 va marcar l´inici del despertar populista en un Occident assetjat per tensions internes no resoltes. El desprestigi del model democràtic espanyol sorgit del 78 anava de la mà d´una deslegitimació similar de tot el projecte europeu, que sobtadament va començar a posar-se en dubte. Van sorgir partits populistes per tot arreu, a la dreta i l´esquerra, mentre es propagava un discurs incendiari que dividia el poble i acusava les elits i la burocràcia d´haver segrestat el funcionament de les democràcies europees. Com sol passar en aquests casos, no tot era mentida en la retòrica populista; però distava molt de respondre a la veritat. De fet, no era veritat.
Sens dubte, ni Occident, ni Europa, ni Espanya ni cap de nosaltres hem fet prou. I seguim sense fer-ho. Emmanuel Macron ho recordava fa pocs dies en un gran discurs on cridava a reformar Europa des de la dura experiència adquirida durant aquests anys. I la principal lliçó és doble: d´una banda, no podem abandonar el discurs públic de la civilització, que és el de la intel·ligència matisada, reposada i integradora; i, per altra, que, sense reformes que ofereixin cohesió social, oportunitats i esperança a la ciutadania, el futur es presenta ombrívol per a un continent que envelleix a velocitat de vertigen i contempla sorprès com tornen molts dels seus fantasmes. I els dimonis familiars són incompatibles amb la vida civilitzada.
