Es diu «sentiment Connor», el que pateix gran part de la població de Catalunya, independentistes o no, i és una barreja de dejà vu i olor de cremat que es fa més fort amb el córrer dels dies. És com si sabéssim què passarà, ens hi neguéssim, i el present no deixés de donar-nos pistes.
Durant tota l´última part del Procés m´he sentit part d´una pel·lícula de la saga Terminator. Aquests passatges del guió en els quals John Connor distingeix particularitats del present que conduirà fins a un irremeiable i apocalíptic matí. Com John Connor, dubtem del futur. Però els seus senyals no deixen d´aparèixer, de ressorgir d´entre les cendres com un implacable Terminator, com si estigués escrit i fos impossible esborrar-lo. Crec que no soc l´únic que se sent un John Connor a la Catalunya d´aquests dies. Aquesta percepció que la tragèdia guanyarà les apostes. Tant de bo m´equivoqui.
M´he sentit com John Connor el dia de la repressió al referèndum. Vaig ser Connor el 3 d´octubre, durant la marxa que vaig cobrir com a periodista d´aquest mitjà, o com a simple televident davant del discurs del Rei d´aquesta mateixa nit.
Ho soc, potser perquè comparteixo la por de milers de catalans que l´aventura independentista acabi en el desastre total. Llegeixi´s desastre com: intervenció armada de l´Estat espanyol (sí, ja ho sé, ja estem intervinguts, però pot ser encara pitjor) o com una crisi econòmica total, el primer avís als bancs de la qual apareix com un altre dels senyals del destí. La idea que tot són invencions meves i que l´esmentada independència ens farà més lliures concedint-nos unes condicions millors de vida, torna per moments, cada vegada que apareix Rajoy i els seus en pantalla repetint com robots la il·legalitat del tema. Torna quan veig la gent fer vibrar una ciutat com va vibrar Girona el 3 d´octubre.
La por i els dubtes no són per la meva persona, he dit altres vegades que soc un argentí emigrat, encara que em cregui també català, expulsat pel corralito. Així que compto amb certa experiència en demolicions i el «sentiment Connor» no és una cosa nova. La por és pel futur dels nostres fills; en tinc dos, nascuts en aquesta terra. Crec que els dubtes sempre han de ser benvinguts.
Que quedi clar: als polítics no els importem. Almenys Connor tenia clar qui era Skynet, el dolent (em refereixo a la classe política). És clar que, ja ho va dir Sarah Connor, al final el futur depèn de nosaltres i sempre pot canviar-se. Sayonara baby.
