El pensador francès Raymond Aron explica A Democracia y totalitarismo (Ed. Página Indómita) el dilema que es planteja entre el model liberal-parlamentari i la temptació de la «democràcia tirànica». L´adjectivació ja ens indica que ens enfrontem a concepcions oposades, encara que ambdues aspirin a denominar-se democràcies. «Els règims constitucional-pluralistes -observa Aron- no poden deixar de decebre, perquè són prosaics i perquè les seves virtuts supremes són negatives. Són prosaics pel fet que, per definició, no amaguen les imperfeccions de la naturalesa humana i accepten que el poder sorgeixi de la competència entre els grups i les idees; s´esforcen a limitar l´autoritat, convençuts que els homes abusen del poder quan l´exerceixen». Per descomptat, la democràcia liberal resulta problemàtica i contradictòria en haver de bregar amb la tensió entre els interessos particulars i els col·lectius. Tots dos legítims, sens dubte, però no compatibles en la seva totalitat. Un exemple clar seria el cas de l´arrendament turístic, en el qual s´enfronten, d´una banda, el legítim dret del propietari a llogar la seva casa i, d´altra, el respecte al bon funcionament del mercat de l´habitatge en el seu conjunt. No hi ha respostes unívoques ni del tot satisfactòries per a aquest tipus de problemes, sinó només solucions parcials que mitiguen les conseqüències extremes de qualsevol monopoli. El propi, per tant, dels règims constitucional-pluralistes consistiria en una imperfecció subjecta contínuament a la seva millora, a través de la prova i l´error. El propi de la democràcia tirànica seria, per contra, la seva creença en la perfecció; una fe, diguem-ne, de marcats tints populistes que es defineix per la retòrica maniquea. Un exemple actual de les pretensions tiràniques d´una democràcia el podríem trobar en el model plebiscitari, on una exigua majoria es declara amb dret a trencar institucions, lleis i afectes compartits. Pensin en les conseqüències del referèndum britànic i de quina manera altera el Brexit una relació travada amb Europa de prop de mig segle.
Com és lògic, Aron defensa la superioritat de la democràcia liberal. No només és més inclusiva, sinó que el seu prudent maneig de l´equilibri de poders la protegeix de l´absolutisme. Però això no implica que ignori els seus problemes. El principal -el coneixem de prop a Espanya- és la corrupció. «Els règims constitucional-pluralistes escriu el pensador francès» poden corrompre tant per excés d´oligarquia com per excés de demagògia. En el primer cas, es corrompen perquè una minoria manipula les institucions i els impedeix realitzar la seva idea, la del govern dels ciutadans. El segon tipus de corrupció apareix, per contra, quan l´oligarquia està, per dir-ho, massa difuminada, quan els diferents grups arriben fins al final en les seves reivindicacions i no queda autoritat capaç de salvaguardar l´interès general». I afegeix: «Hi ha règims constitucional-pluralistes que estan corromputs perquè encara no han fet arrels profundes en una societat, i d´altres que ho estan a causa del pas del temps, del desgast o el costum, i que ja no funcionen».
Entre l´encara no i el ja no, se situa la crisi de representativitat de la democràcia espanyola. Podem referir-nos al paper de l´oligarquia que, d´una manera instintiva, tendeix a reproduir-se prop del poder, ja sigui de forma parasitària -les empreses dependents dels butlletins oficials, per exemple- o directament a través dels partits. I podem parlar també de l´excés demagògic que s´ha instaurat al nostre país des de l´esclat de la crisi el 2008 i que indica un cert dèficit de cultura democràtica. Les dues circumstàncies -el paper de l´oligarquia, l´excés de la demagogia- ens alerten de la necessitat de dur a terme reformes que reforcin les institucions, oxigenin els partits polítics, alliberin a l´Administració del corsé extractiu de determinades empreses i elevin el to del debat públic. Però, en realitat, el que les paraules d´Aron ens recorden és que cap democràcia és sòlida per si mateixa, sinó que necessita d´un treball quotidià, ancorat en el respecte a les lleis, a les institucions i al consens; un esforç continu de contenció i d´exemplaritat públiques que constitueix senzillament el costum democràtic.
