Enmig de la nit, concretament la que anava de dissabte a diumenge passat, un crit va sobresaltar els veïns amb insomni del barri, i probablement també als que tenen un son fràgil o irregular. Era una dona, i va exclamar «fuig!» amb un to molt més elevat del que és habitual, i que en el silenci de la nit va retronar a uns decibels particularment sorollosos. Per descomptat que la reacció instintiva va ser mirar per la finestra, perquè el crit apuntava a una emergència que potser requeria ajuda immediata. Sí, hi havia una dona, i havia de ser ella la que havia cridat, perquè en tot el carrer no hi havia ni una ànima visible. Però no demostrava estar en cap context que afavorís el seu clam: era allà, plantada al mig de la vorera, sense mirar res en concret, transpirant una insòlita tranquil·litat. La imatge era tan desconcertant com, en el fons, inquietant. Una persona, sola, de matinada, instant a fugir, sense que ningú fos susceptible de ser instat. Anava molt abrigada i portava caputxa, i es limitava a observar l'entorn amb parsimònia, com si el crit fos algun tipus d'experiment sociològic. A les finestres properes, llums artificials i ombres dibuixades a les cortines deixaven molt clar que el presumpte experiment havia funcionat.
Al cap d'una poca estona, de nou sense receptor visible, va tornar a cridar «fuig!», i va tornar a la seva estranya sobrietat. El crit va ser idèntic a l'anterior, entre teatral i desesperat, emès des d'una enigmàtica convicció. Es va estar uns minuts dreta, sense rumb determinat, i després es va posar a caminar amb calma carrer amunt, fins desaparèixer de la vista amb la mateixa aurèola espectral amb què havia irromput a escena.
Quan veiem aquestes coses tendim a qüestionar la salut mental de la persona protagonista. Ens creiem prou equilibrats com per jutjar l'estabilitat aliena, com per certificar que l'anormalitat no ens és pròpia. Però ben mirat, el «fuig!» d'aquella dona podia ser un consell per a ella mateixa, i que exercia deambulant per la matinada urbana, o bé un de genèric per a totes i tots els que la volguéssim escoltar. Si era el cas, no podia ser més encertat. Perquè, efectivament, si d'alguna cosa hem de fugir tots plegats, i amb urgència, és de les inèrcies de la quotidianitat i de la tirania de les aparences. Per tant, i esperant que el crit fos realment de desassossec i no d'emergència, gràcies, moltes gràcies.
