La vida dels pares marca, en un, una òrbita per la qual transitarem fins al final dels nostres dies. Així els hàgim conegut en profunditat, o haguessin desaparegut de les nostres vides perquè se´ls emportés la mort sent encara joves, o perquè ells mateixos se n´anessin a comprar tabac i no tornessin més.
Per a alguns, els portarà per la foscor insondable de les cares dels planetes on mai arriba cap mena de llum. Per a altres, en canvi, el seu sol record perdurarà en ells com la mateixa gravetat que els empeny contra el terra, com aquest confort tebi del sol a la primavera. La nostra responsabilitat com a pares és, com a mínim, en un univers gelat com el nostre, on només prevalen el poder i els diners, l´avantatge i la mentida, fer d´aquest viatge de la nostra descendència el més suportable.
La meva òrbita, com a pare, és particular, ja que, com moltes vegades he explicat en aquesta columna, soc un emigrant argentí que viu a Girona des de fa més de quinze anys. El meu satèl·lit, en realitat un és el satèl·lit dels seus fills, té vuit anys, uns ulls grans color castany en els quals un pot perdre´s, un somriure amb aparells dentals al qual sempre li falta alguna dent i uns llavis tacats en perpetu de xocolata. Des dels últims temps, com totes les nenes de la seva classe, s´ha tornat boja per unes maleïdes nines anomenades LOL, que venen en una mena de pilota de plàstic. «I el guai, papi, és que a mesura que obres la pilota et trobes amb tots els seus accessoris», diu.
Pot parlar sobre les nines LOL durant hores, coneix cada un dels seus noms i models i els grups als quals pertanyen, i els seus lemes i claus secretes. Al youtube tenen vídeos amb milers de descàrregues, van a una escola de moda, noies de tot el món recreen milers de ficcions diferents amb diverses d´elles, com els personatges d´una pel·lícula, només amb la càmera d´un mòbil. En tot Girona estan esgotades des de fa setmanes.
Papi, juguem a nines?
Filla, a vós et sembla que un periodista com jo, amb més de quaranta anys, dos metres d´alçada, més de cent quilos i aquest careto espantós pot jugar a les nines?
No sé...
Doncs, clar que pot ...
Ella em parla en espanyol. Intento que parli amb mi en català, però no vol, per més que li parli en català. Desconec el motiu. A la porta del col·legi, però, l´escolto parlar amb soltesa català amb les seves companyes. Em fa sentir orgullós i no em deixa de sorprendre que la meva òrbita la conduís a aquesta destinació.
