El 1918 va acabar la I Guerra Mundial i va començar la «grip espanyola». El segle XX arrencava amb la dissolució dels grans imperis i l'arribada del comunisme a Rússia. Europa era encara un continent que es considerava jove i creia que podria iniciar una nova era de domini planetari. De la guerra -i els seus horrors-, però, no en sortiria indemne. Es pot interpretar la història del nostre continent seguint les petjades d'un conflicte que ningú encara avui s'explica per què va passar -potser a causa del sonambulisme dels polítics, si fem cas a l'historiador Christopher Clark-, però del qual ningú dubta que va canviar el futur d'Occident. Es compleixen cent anys del final de la I Guerra Mundial i l'inici de la grip, que va ser encara més devastadora pel que fa al nombre de víctimes. No se sap exactament quanta gent va morir, encara que alguns estudis parlen de desenes de milions, entre el deu i el vint per cent dels infectats a tot el món. Va afectar especialment homes joves, a adults saludables, mares amb nens petits. William Maxwell, el mític editor de The New Yorker, va narrar en una novel·la bellíssima, Van venir com orenetes, la mort de la seva mare per grip espanyola, quan ell tot just tenia deu anys. La grip, una afecció vírica recurrent i habitual, convertida en un genet apocalíptic de mort massiva. Com la guerra de la qual sortia Europa. Com les plagues dels temps antics.

En la nostra imaginació, les pandèmies són fòssils d'un món premodern que desconeixia el poder protector de la ciència i de la higiene. L'Ebola pot matar a l'Àfrica, per exemple, però no ho farà aquí. O això volem creure, encara que sabem que no és cert. L'exponent més significatiu el constitueix la grip del 1918, que va arribar com un exèrcit devastador i per a la qual avui encara no podríem comptar amb un tractament eficaç. Un recent article, publicat a Wired per Maryn McKenna, ens recorda algunes dades fonamentals: en primer lloc, que les vacunes constitueixen la millor prevenció possible per evitar una epidèmia viral, però que en el cas concret del virus de la influenza la seva efectivitat és fluctuant i aniria del 10% de protecció en el pitjor dels hiverns -quan la vacuna no s'ajusta als ceps circulants- a un 60% en el millor. En segon lloc, que les grans multinacionals farmacèutiques no tenen incentius reals per investigar i descobrir una vacuna definitiva que sigui eficient contra tots els tipus de grip. Per un motiu econòmic bàsicament: una vacuna cíclica que genera beneficis anualment seria substituïda per una vacuna global que només seria necessari injectar com a recordatori cada x anys. Per què invertir milers de milions d'euros en un producte les vendes del qual segurament no cobririen les despeses? Aquí, sens dubte, entra allò públic i les seves obligacions envers el present i el futur.

Una vacuna universal contra la grip no només evitaria milers de morts anuals i col·lapses a les urgències hospitalàries -per no parlar d'hores de productivitat perdudes per baixes laborals-, sinó que sobretot disminuiria el risc d'un nou episodi pandèmic com el que va esdevenir el 1918, ara fa un segle. Quan el sector privat no està disposat a resoldre les necessitats de salut pública -i és legítim que no vulgui fer-ho-, el deure dels Estats i de les fundacions és suplir el que el mercat no cobreix: noves vacunes, nous antibiòtics, atenció a les malalties oblidades, la investigació bàsica...