19 de febrer de 2018
19.02.2018

Necessitem més lloguer

19.02.2018 | 10:25

A principis de segle, Espanya era el país del món desenvolupat amb una taxa més alta d´habitatges en propietat. Un 80% dels espanyols vivia a casa, davant d´uns nivells del 60% als Estats Units, una mica més d´un 50% a França i al voltant del 40% a la pròspera Alemanya. Per descomptat, hi ha diferències culturals i històriques que expliquen aquestes diferències. Per a l´espanyol mitjà, una casa és la via habitual per canalitzar l´estalvi: una assegurança per a la vellesa i un reconeixement d´estatus. Amb un model laboral sòlid i estable que es perllongava fins a la jubilació, el treball es vinculava a un lloc geogràfic determinat, el que facilitava l´adquisició d´un pis o d´una casa. La demografia era sana i puixant, el país creixia i la inversió immobiliària més consolidava –via lloguer– la quantia de les pensions. Els baixos tipus d´interès i la bonificació fiscal van donar l´empenta final, tot i que no era aquesta la pràctica comuna en la majoria dels països del nostre entorn. No, per descomptat, a aquest escala. I, de nou, per raons diverses. Primer, perquè la flexibilitat de l´oferta laboral es va fer molt més gran, la qual cosa exigia certa disposició a la mobilitat geogràfica. Segon, perquè històricament l´allotjament en propietat constitueix una inversió pitjor a llarg termini que indexar en borsa i deixar que els estalvis creixin al compàs de l´economia en general. I tercer, perquè l´oferta de lloguer era abundant, de qualitat i a preus raonables, impulsada a més per polítiques públiques potents.

Si la tendència espanyola a la compra d´un habitatge era desproporcionada a principis de segle –i va tenir així mateix conseqüències nefastes per al sistema financer i el preu dels actius–, la resposta lògica semblava conduir a regular el cicle afavorint el lloguer. Sense accés a crèdit ni feina fixa –ni de qualitat en molts casos–, la cultura de l´arrendament va reaparèixer com una necessitat més que com un desig. I així va ser durant uns anys, mentre la doble recessió (de 2008 i 2011) castigava el nostre patrimoni, fins que l´economia va començar a ressorgir, tot i que amb matisos significatius: potser el més rellevant sigui que la propietat en zones Premium ha passat a convertir-se en un clar objectiu dels fons d´inversió internacionals. I també que la nova bombolla immobiliària s´ha acarnissat en aquells llocs on la demanda regeix, és a dir, en el lloguer.
I no parlem només de Barcelona, ??Palma o Eivissa, on l´inquilinat de vacances ha trastocat qualsevol equilibri previ disparant fins a l´estratosfera el cost de l´arrendament, sinó que el boom afecta ja clarament el lloguer a llarg termini, el qual resulta escàs i car, fins i tot en zones que no podem considerar Premium. Els efectes, de nou, seran immediats: dificultar la mobilitat geogràfica dels treballadors i estudiants, que busquen alternatives menys costoses. I això representa un empobriment notable en el capital humà de les regions afectades per aquesta bombolla i una enorme transferència de riquesa cap al que ja és propietari.

L´experiència ens indica que és poc probable que un règim de subvencions o desgravacions fiscals permeti regular aquests desequilibris. ¿S´hauria de potenciar la construcció d´habitatges de protecció oficial per llogar? ¿Posar un límit a la pujada màxima anual de la renda de lloguer, com succeeix en altres països? Sens dubte, seria imprescindible dotar de més seguretat jurídica l´arrendador, sobretot quan s´enfronta a l´impagament de les rendes. I, de nou, hem de preguntar si l´urbanisme que s´aplica a les nostres ciutats és el més adequat per afavorir la cohesió social. Té sentit, per exemple, quan el territori és limitat i la pressió demogràfica alta, limitar –o prohibir– la construcció en alçada? Davant les crítiques, hem d´insistir una i altra vegada que no hi ha equilibris perfectes. Ni models ideals.

Facilitar l´arrendament davant de la compra ens aproparia als models europeus i dotaria de més flexibilitat una economia que així ho requereix. Però l´oferta ha de ser abundant, de qualitat i prou atractiva com perquè es converteixi en una alternativa a la cultura de la propietat. No sembla que aquest sigui el cas a dia d´avui. Al contrari, els efectes de la hiperinflació al lloguer seran nefastos: el preu de l´habitatge constitueix el principal factor que explica el creixement de la desigualtat social.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook