Sobrats com van de diners en efectiu, els xinesos estan comprant des de fa anys fàbriques, edificis, drassanes i gairebé tot el que se´ls posi a tir de xec en qualsevol lloc del món. Ara comencen a ser també els amos del futbol; i això ja no és poca cosa. Estem davant d´un assumpte d´interès nacional.

Van començar per comprar, tímidament, participacions en clubs espanyols; i al final han vist que els surt més a compte adquirir la Lliga pròpiament dita o, el que és el mateix, els seus drets televisius.

El fons d´inversió Orient Hontai, amb seu a Pequín, està a punt de comprar més de la meitat del capital de Mediapro, que gestiona els drets de transmissió del futbol a Espanya: tant pel que toca a la Lliga domèstica com a la Champions League.

Si l´acord es tanca amb el vistiplau de l´autoritat competent, el futbol espanyol -tan racial en temps de Zarra i Sabino- passarà a dependre del criteri dels hereus de Mao Tse Tung, fet que no deixa de ser una revolució. Només és d´esperar que no s´adaptin els horaris de la competició, ja bastant estrambòtics, a les conveniències del seu multitudinari públic asiàtic.

Això es veia a venir. Ni fins i tot els seguidors més il·lustrats del futbol saben, probablement, el nom d´algun equip de la Lliga xinesa; però la veritat és que n´hi ha diversos que paguen bastant més que el Reial Madrid, o el Barça, o qualsevol dels dos Manchester.

Prova d´això és que cinc dels deu jugadors més ben pagats del món militen a la remota -i desconeguda- Lliga de la Xina Popular. Fins no fa gaire, el futbolista amb la segona nòmina més quantiosa era l´argentí Carlos Tévez, quan prestava els seus serveis de peu i cap al Xangai Shensua. Un equip al qual cal suposar molt pocs seguidors fora de la Xina, encara que això no importi en termes numèrics, atès que els xinesos són moltíssims.

Aquest mercat multimilionari del cop de peu ha tancat ja altres fitxatges no menys sorprenents. El quart futbolista en el rànquing de sous mundials és, per exemple, un tal Oscar, que aixeca 24 milions d´euros a l´any per jugar al Xangai Sipg. I encara n´hi ha més entre els deu de la fama. El setè és el brasiler Hulk, també del Xangai Sipg, amb 20 milions de bossa; i el desè, l´italià Graziano Pellé, del Shandong Luneng, que guanya dos milions d´euros per cada gol que marca a la porteria contrària.

Amb semblant poder econòmic, semblava inevitable que els capitalistes de la comunista República Popular de la Xina passessin de comprar jugadors a adquirir lligues al complet, que és el que són a prop de fer ara a Espanya. No es tracta de posar-s´hi per poc.

El diner, que es va fer rodó com les monedes i la pilota perquè el món giri, és el que mou voluntats, segons va advertir fa ja cinc segles el genial Quevedo en la seva oda al Poderoso Caballero. Els que en tenen ara, i en abundància, són els xinesos, que han convertit al seu país en la fàbrica del món. Fàcilment es comprendrà, per tant, que estiguin irrompent amb la força irresistible del seu calé en un negoci de tant present i futur com el del futbol. Més aviat que tard, caldrà aprendre com es diu gol en xinès mandarí.