Que lluny i que a prop queda el segle XIX. La seva presència en la nostra època constitueix una empremta viva: l´impacte de la globalització i la indústria al nacionalisme i el marxisme, tot això va tenir el seu origen en aquella centúria. El XIX va conèixer l´auge del Romanticisme, del que som com a mínim emocional i culturalment hereus, i el col·lapse de l´imperi espanyol, amb el seu reguitzell de guerres civils que segueixen esgarrapant la nostra consciència nacional. El XIX és el segle de les grans novel·les -aquesta arquitectura de la consciència europea- i d´un simfonisme que va arraconar les proporcions clàssiques. Aquesta setmana -llegeixo a la magnífica pàgina de Jason Kottke- ha mort l´última persona nascuda en el XIX, que és com dir que hem perdut l´últim testimoni vivent dels nostres avantpassats més directes -del fonament gairebé immediat de la vida moderna. Es deia Nabi Tajima, era del Japó -aquest país de centenaris- i tenia 117 anys. Havia nascut el 4 d´agost de 1900, quan encara governava la reina Victòria, existien els antics imperis colonials i el país nipó buscava accelerar la seva industrialització deixant enrere un feudalisme secular. Kottke apunta que, per fer-nos una idea de la seva edat, només cal pensar en la Segona Guerra Mundial i l´esclat de les bombes atòmiques d´Hiroshima i Nagasaki, quan Nabi Tajima tenia quaranta-cinc anys d´edat i havia creuat aquest punt -nel mezzo del cammin di nostra vita- que el Dant, a la Divina comèdia, situa en els trenta-cinc anys. Els seus ulls van veure guerres i fams, la derrota del seu país i l´ocupació americana, l´expansió tecnològica del Japó i el peculiar fenomen de l´aïllament social dels hikikomori (joves que ja mai surten de la seva habitació). Com un estrany privilegi concedit només a uns pocs, va poder contemplar un llarg arc de tres segles que suma no poques generacions.

El coneixement de la Història requereix l´experiència personal i el testimoni directe, encara que sovint únicament la distància que concedeix la memòria ens permeti dibuixar els seus contorns més precisos. Parlem amb més autoritat d´allò que hem conegut de primera mà, sense necessitat de xifres ni dades. Els que van viure la Transició se sorprenen davant la lectura que fan d´aquells anys les noves generacions; igualment, els que van participar en la Guerra Civil tenen una percepció dels fets diferent als quals no la van patir. Són dos exemples propers que emfatitzen la importància del testimoni. Els anomenats filòsofs d´Auschwitz han reflexionat sobre el pes d´un testimoni capaç de pronunciar el nom de la justícia -«això va ser així i va succeir en aquest lloc»-. Sense testimonis, la Història es confon amb la recreació i el mite.

La mort de Tajima ens arrabassa l´últim testimoni del segle XIX. Fa tres anys en quedaven quatre, ara ja cap. Haurà contemplat amb sorpresa els canvis en els costums, en el paisatge urbà i moral, en les relacions de poder. Haurà vist sorgir les noves tecnologies, haurà resat als seus déus i plorat als seus éssers estimats. Haurà patit decepcions, enganys, goigs i alegries. Ens queden els llibres, l´arquitectura, la música, la creació d´alguns Estats i les restes d´una civilització que cada dia es desdibuixa més en nom del progrés. Tajima ha mort i amb ella diem definitivament adeu a un passat que perdura ja només en nosaltres, els seus descendents.