Realment, és cert allò que no anem tan malament. Aquesta mateixa setmana i en aquest mateix diari sortia una notícia que malauradament ha passat desapercebuda però que hauria de ser motiu de conversa i de tertúlia en tots els fòrums, trobades i formats possibles. En contra de la percepció poc optimista i més aviat negativa que sovint és té d´aquestes coses, ara sabem que el rumor i la creença, majoritàriament arrelada, no es correspon amb la realitat. Les dades certifiquen que a les comarques gironines els noms més habituals són Maria i Jordi.
Hem viscut anys i panys convençuts que la societat havia guardat a les golfes de la popularitat qualsevol nom que pogués semblar tradicional i que allò més habitual després dels Kevin i les Yaizes eren Llunes, Ones, Rocs o Ots.
Per acabar-ho d´arrodonir els noms més portats a les comarques gironines, en el cas de les dones i al marge de Maria, són Montserrat, Marta, Maria Carme, Laura o Cristina i, en el cas dels homes, Josep, Antoni, Joan, encara que pel darrere comença a pujar amb força Mohamed, al costat de Marcs i Alberts. Ja ho veuen, res està perdut i com deia la dita encara som fidels a allò què Joans, Joseps i ases n´hi ha a totes les cases.
No deixa de resultar curiós que en un moment en què tot el que fa olor de català o a Catalunya sembla que estigui condemnat a patir, que encara siguem capaços de mantenir al capdavant de les estadístiques uns noms que ens han acompanyat tota la vida, malgrat les modes, les tendències i allò que ja donàvem per fet com una derrota més. Tampoc es tracta de cantar cap victòria, al cap i a la fi, tothom és lliure de posar als seus el nom que li sembli més bonic, però fa il·lusió pensar que no haurem de parar l´orella quan preguntem com és diu?, per intentar entendre mínimament quin nom duia aquella criatura. Sempre ens resultarà més fàcil saber que és diu Maria que no pas Liam, Gisla, Irlanda o Llor, per posar alguns exemples.
