Al llarg del seu primer mandat, Mariano Rajoy va tenir l'oportunitat de protagonitzar grans reformes que afavorissin la regeneració política. Però no ho va fer. El líder gallec -com escriu Trias Sagnier en el seu darrer llibre- creu que «un polític ha de ser com un jonc. Per molt vent que faci, t'has d'inclinar fins que escampi. S'ho emportarà tot, però tu sobreviuràs».
I com a president del govern no s'ha desviat d'aquest pensament ni un mil·límetre. No ha pres decisions valentes i no s'ha enfrontat de cara als problemes. Preferia que els temes es podrissin abans de cercar solucions. I un bon exemple ha estat la crisi territorial i les reivindicacions catalanes.
Al final, però, el jonc es va trencar a causa del cas Gürtel i amb un PP empastifat per un munt de casos de corrupció, Rajoy es veié obligat a abandonar La Moncloa en poc més de quaranta-vuit hores. Acabava de manera trista una llarga carrera política d'un autèntic dinosaure. Però la majoria de presidents finalitzen els seus mandats amb més pena que glòria i prova d'això són Adolfo Suárez, Felipe González, José María Aznar i José Luis Rodriguez Zapatero. Tots quatre perderen la simpatia popular en els darrers mesos com a caps de govern.
Però anem al tema. Ara Pedro Sánchez té una nova oportunitat per intentar acabar amb pràctiques que caldria desterrar de la vida política espanyola. Ell mateix ha vist com el seu ministre de Cultura i Esports dimitia per un problema amb Hisenda i a la vegada el president passa per una situació incòmoda i, abans d'un nou enrenou, ha modificat el seu currículum davant d'algunes imprecisions, per dir-ho finament.
Més que mai cal una llei de finançament de partits polítics on no manqui transparència i restin clar d'on provenen els fons. Seria bo que es preveiés la possibilitat que els donatius a les formacions fossin públics i gaudissin de beneficis fiscals. En països amb més tradició democràtica ho practiquen sense por i cap opacitat. També una nova llei electoral és més necessària que mai. El ciutadà s'ha de sentir molt més implicat en les qüestions polítiques i ha de saber de debò quan, com i a qui vota per a una presidència o alcaldia. Tard o d'hora la segona volta s'haurà de plantejar.
Tanmateix la limitació de mandats continua pendent. No pot ser que la política sigui el refugi de molts personatges que a l'empresa privada no tindrien lloc. I a la vegada s'afavoriria la participació i les cares noves a les llistes electorals. I finalment abordar el tema dels sous que avui estan totalment desproporcionats si els comparem amb els preus de mercat. Només s'hauria de poder ocupar un càrrec i no com ara que un mateix candidat pot ser diputat i alcalde. O una cosa o l'altra no es fa bé. D'un costat cobra una dedicació exclusiva i per l'altre, un altre sou encobert sota el nom de dietes, desplaçaments, dedicacions, participacions en juntes, plens, etc, etc.
Si es pretén regenerar la vida política, cal prendre decisions en aquest sentit. I ja no parlem de reduir les administracions que avui són pràcticament inasumibles en els pressupostos de qualsevol país. Només tres exemples: el senat, que és un autèntic cementiri d'elefants; les diputacions, que fan de repartidores de diner públic i els consells comarcals, que fou un invent de CiU per contrarestar el poder municipal socialista. Si es suprimissin, algun ciutadà les trobaria a faltar? Em penso que no, però difícilment els ministres de torn seran prou valents per afrontar unes reformes que avui són més necessàries que mai.
