La primera intenció era muntar una república que fos l'enveja del món. Res. El fracàs absolut va portar a exigir, com a mal menor i rentada de cara davant dels pobres votants, la llibertat dels presos, exigència que al cap de poc es va tornar petició. Ni cas. En vista que això tampoc reeixia, es va reclamar de Felip VI que demanés perdó per l'actuació policial l'1-O, i tal extravagància va finalitzar, com les anteriors, en res. L'última -i difícilment n'hi haurà cap altra perquè més baix ja no es pot caure- ha sigut demanar, per favor, si us plau, almenys una reunió del rei amb Presidentorra. Res, una recepció de cinc minuts, no cal ni parlar de res, el temps just de moure els llavis, fer-se una foto i que TV3 pugui emetre imatges amb un títol tipus «Presidentorra li canta les quaranta al rei espanyol».

L'estratègia del govern català, en aquests moments, es resumeix així: almenys que ens rebin, per favor, que ja ens hem oblidat de la República; ja deixem que els presos es quedin a l'ombra, total, la gent porta llaços grocs i ja és suficient; ja ens és igual si ens demanen disculpes o no. Però almenys que s'adonin de la nostra existència, així tenim alguna cosa a què agafar-nos i qui sap, potser algú ens seguirà votant, la gent és molt mesella.

No m'estranya que Felip VI es faci el suec. Si jo fos rei, també me'n guardaria molt, de rebre Presidentorra. No per res, només pel seu estrany somriure. El veia per TV o en una foto amb el somriure estrany que gasta aquest home, i sabia que em recordava algun altre somriure inquietant. El del gat de Xeshire? El del Joker? El de la meva senyora quan arribo tard a casa? El de Jack Nicholson a El resplandor? Al final hi vaig caure: el somriure de Presidentorra és idèntic al del negre que trobava sovint assegut a la tassa del vàter del bar Fogons, quan encara no hi havia llisquet i jo obria la porta. És el somriure de qui és interromput en plena evacuació, o sigui, no se sap si és un somriure que significa «m'agradaria que ens haguéssim conegut en altres circumstàncies» o és la simple ganyota de qui està empenyent per buidar el ventre, mai vaig saber quina era l'opció correcta perquè, ho juro, mai em vaig entretenir a esbrinar-ho. Sigui com sigui, no és el somriure que jo voldria rebre a casa, visqués jo en un palau o en una cabana. Un president, encara que ho sigui d'una simple comunitat autònoma, encara que sigui col·locat a dit, encara que sigui tan titella que accepti no usar el despatx de l'anterior, ha d'assajar el somriure. No pot anar pel món i que tothom qui el rebi pensi que té una urgència. No per res, només perquè la primera frase que li diran serà «al fons, a la dreta»

La carta en què se sol·licitava, o sigui s'implorava, al rei espanyol que rebés Presidentorra, anava signada per ell mateix, per Presidentmàs i per Puigdemont. Poca broma. Només faltava la signatura de Pujol i el segell de Convergència. I tanmateix, la missiva ha fet enfadar la Rahola, o sigui que alguna cosa positiva deu tenir. A banda del mateix fet de fer-la enfadar, vull dir. És una carta tan servil que la Rahola, atenint-nos al seu currículum, l'hauria d'aplaudir. Pel que s'ha sabut, el president català hi escrivia que volia obrir «una etapa de diàleg, negociació, reconeixement, respecte democràtic, modernitat institucional i respecte pels drets civils i polítics i les llibertats fonamentals». Des de Madrid li han contestat el que era previsible, després de veure'l somriure:

- Al fondo, a la derecha.