Negociar i dialogar

1.- Als primers temps l'independentisme parlava molt de Quebec i Escòcia. És veritat que en els dos casos es varen fer sengles referèndums però en cap cas es varen proposar i fer immediatament sinó que hi varen haver primer vàries victòries electorals (també en vots) dels partits sobiranistes i llargues negociacions. Però en cap cas a ningú se li va ocórrer saltar-se la llei, ni fer votacions sense acord i menys declarar la independència de forma unilateral. I avui encara el govern català continua dient que poden tornar a la unilateralitat. Cap semblança amb els casos que posaven d'exemple. Salomon, el líder d'Escòcia, quan va venir a Barcelona va dir tinguin paciència i pactin.

2.- Negociar. A tots els que hagin de negociar alguna cosa els recomano la lectura del llibre The Art and Science of Negotiation de Howard Raiffa. Un dels exemples que posa és el de les negociacions entre EUA i el Viet Cong a París que varen acabar amb la guerra de Vietnam. Una de les coses que explica són les declaracions d'intencions no explícites. Diu que el Viet Cong va llogar un apartament a París per 2 anys! Tota una declaració de que pensava en una negociació de llarga durada. Aquí la posada en escena del govern Sánchez ja ha dit moltes coses. Ha demostrat que hi ha una altra Espanya que pot generar il·lusió, que és progressista contra la idea de l'Espanya que sempre pinten els independentistes, una Espanya rància, de dretes i sense possibilitats de canvi. A més, en posar persones molt preparades a un costat de la taula, ha fet una declaració inequívoca de que vol negociar seriosament. Al revés del que diuen des del govern català jo crec que les cartes del govern Sánchez estan clares i a qui toca moure fitxa i dir quin projecte vol defensar és al govern Torra.

3.- Dialogar. El diàleg sols és possible des d'un mínim d'objectivitat i sentit crític que ha de ser fonamentalment sobre els nostres actes. Criticar el que fa altri i defensar genèricament el que un ha fet o fa sense cap sentit crític, com va fer Tardà a la moció de censura o el President Torra a l'entrevista de TV3, no és més que populisme barat i no ajuda al diàleg necessari. Voler eliminar (com si no haguessin tingut lloc) les vergonyoses sessions parlamentàries del 6/7-S és fer trampa i dir que a Catalunya es va fer un referèndum l'1-O és una fal·làcia perquè tothom sap que la votació va estar viciada des de l'inici. Si la carta de presentació del govern català a unes negociacions és defensar el suposat «mandat democràtic» de l'1-O anem per mal camí. Si realment volen diàleg siguin crítics amb els seus actes i si volen fer gestos per facilitar la negociació els proposo que democratitzin els mitjans públics de comunicació (TV3 i Catalunya Radio) com sembla que es vol fer a Espanya amb la renovació dels òrgans directius de TVE.

4.- Projecte de Catalunya. Un dels grans problemes per una negociació seriosa és el de definir quina Catalunya volem els catalans. Des dels temps d'en Pujol els nacionalistes i ara els independentistes han considerat que Catalunya era seva i tots els que no som nacionalistes i menys independentistes som mals catalans o (Torra dixit en els seus escrits) ni tan sols es pot considerar que siguem catalans. Aquesta concepció patrimonial de Catalunya ha fet molt de mal, ha portat al populisme regnant. «Espanya ens roba» casa perfectament amb «la UE ens roba» dels defensors del Brexit o amb «el món ens roba» del President Trump. Les simplificacions dicotòmiques dels populismes porten a la divisió de les societats. A Catalunya hem de retornar a una Catalunya de tots els catalans. Com defensava Tarradellas (i ara el col·lectiu Pau i Treva), Catalunya ja existeix, no cal tornar a discutir la seva identitat, el que cal és governar-la i fer-ho democràticament per a tots els catalans. En aquest sentit, em sembla bé que el President Torra faci una ronda de contactes amb els diferents líders polítics sempre que això vagi acompanyat d'una voluntat de trobar el mínim comú per definir un projecte de Catalunya no excloent, consensuat, a negociar amb l'estat espanyol.

5.- Polítics presos. El govern Puigdemont mereix ser castigat per saltar-se la llei com deia La Vanguardia del diumenge 17, però tot està viciat pel fet de l'excessiu zel dels jutges en mantenir en presó preventiva unes persones per possibles delictes polítics i perquè hi ha uns polítics que han marxat fora i juguen al gat i la rata sense voler assumir la seves responsabilitats. El govern d'Espanya ara només pot acostar els presos com sembla que vol fer. El jutge ha de decidir i em mullaré, crec que varen cometre un delicte polític i crec que haurien de ser castigats políticament, segurament amb unes inhabilitacions per un temps raonable i deixar-los a casa seva. Per a mi és de sentit comú.

Per acabar, dues notes d'actualitat. El ministre de Cultura ha dimitit, un ministre que va cometre frau fiscal no és edificant. M'alegro de que la dimissió hagi tornat com a cosa normal a la política. M'ha reconfortat què el govern espanyol hagi decidit acollir als immigrants perduts i rebutjats al Mediterrani i eliminar les concertines de les fronteres. Se que no són més que gestos però és una declaració d'intencions que té la seva importància. El nou govern es posiciona contra la indolència que tenia el PP en aquest tema i posa pressió a la UE perquè realment es posi les piles en el tema de la immigració i els refugiats.